L'educació mediàtica, repte i necessitat

Si esteu davant d’aquest article és que sou lectors habituals, ocasionals o puntuals, del Diari de Girona. Potser l’esteu llegit en paper, perquè us porten el diari a casa. Potser l’esteu llegint en un bar on us heu aturat a fer un cafè. Potser sou davant de l’ordinador, a casa o a la feina, accedint a l’edició digital. Potser l’esteu mirant al mòbil, o a la tauleta, perquè l’heu trobat en alguna xarxa social que, amb només un clic, us ha portat aquí, passant pel mur de pagament, perquè no oblidem que la informació és un dret però la premsa és un negoci ben legítim.

Són moltes, per tant, les maneres d’accedir a un contingut. Moltes maneres que, en aquest cas concret, són igualment fiables, perquè porten el paraigües d’una capçalera de premsa reconeguda. Sabeu, perquè coneixeu el mitjà, que darrere del meu article hi ha hagut un procés d’edició, de revisió i un criteri de selecció, que agraeixo al director de la publicació. No sempre passa així, en el món de la informació d’avui. Els lectors rebem, per desenes de canals diferents, coneguts i desconeguts, un allau d’informació, de suposades notícies, que no som capaços ni de pair, ni en molts casos de certificar-ne la seva veracitat. És allò que els experts en diuen infoxicació.

Les notícies falses, conegudes universalment com a fake news, no són noves. La desinformació tampoc. El problema dels nostres temps és estem sotmesos a un bombardeig d’informació que supera la nostra capacitat de verificació i anàlisi.

Però no ens podem rendir ni abaixar la guàrdia. Cal que continuem formant el criteri com a lectors, com a ciutadans. I cal que formem el criteri dels lectors de demà, que de fet ja son lectors avui en un món on s’accedeix a la informació a edats en què encara no se sap llegir i molt menys comprendre allò que es llegeix.

La nostra mainada està exposada a un món que els envaeix la intimitat, els atrau cap al desconegut i els inocula coneixements sense cap pauta d’aprenentatge en unes edats on la curiositat voraç (i malament rai quan un nen o una nena no tenen curiositat) és el motor del seu creixement com a persones. Per això, des del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), treballem des de fa anys en un programa d’educació mediàtica, l’eduCAC, destinat a donar instruments per educar en l’ús i consum dels canals d’informació. Unes eines destinades als principals responsables educatius: les famílies i els mestres. Les escoles són un escenari clau per combatre la desinformació. Quin millor espai per fer educació mediàtica que l’espai on es va a aprendre, a formar-se com a estudiants i com a persones. Enguany volem compartir especialment amb la comunitat docent gironina les eines que l’eduCAC posa a la seva disposició. Per això hem portat a Girona, el dia 29 de maig al Teatre Municipal, el lliurament dels XXI Premis eduCAC, uns guardons destinats a reconèixer els millors treballs dels alumnes de tot el país. I per això, el dia abans, al Centre Audiovisual i Digital El Modern, hem organitzat una sessió destinada a mestres i professors des de primària a batxillerat, per explicar què és l’eduCAC, per compartir experiències amb les escoles que ja l’utilitzen i per conversar amb dos especialistes de la talla de l’educador Jaume Funes i la psicòloga i pedagoga Sara Malo. El CAC, la principal missió del qual és la regulació i la supervisió del sector, també destina esforços a tenir una audiència, és a dir, una ciutadania, responsable i crítica. L’engany és un mal difícil de combatre, però no té cap antídot millor que l’educació.

Subscriu-te per seguir llegint