El nedador a la festa del diari

Des que em van dir que en aquesta vida, per triomfar, has de fer relacions socials, no em perdo un sarau. A més a més, i això és el més important, als saraus donen menjar, i la meva aspiració és arribar a alimentar-me únicament d’aquesta manera. Al conte (i pel·lícula) «El nedador», de John Cheever, en Ned es proposa arribar a la seva llar des de la casa on es troba, saltant de piscina en piscina dels veïns, travessant (crec) Los Angeles. Jo vull arribar a alimentar-me exclusivament saltant de sarau en sarau, noti’s que la meva travessa és molt més dura que la d’en Ned, la seva durava una tarda, la meva, una vida. El meu conte es dirà «El penques».

Ser periodista obliga a sobreviure així, el sou és el que és, si bé també ho facilita, vagi una cosa per l’altra. Ahir vaig sopar a la festa del 135 aniversari de Diari de Girona, el cap de setmana anterior vaig menjar a la presentació d’un hotel a Begur, temps enrere a la festa del turisme, no fa gaire a la inauguració a Girona una botiga de bicicletes (de què, si no), fa un mes a la gala dels premis Rahola (Carles, no Pilar), l’altra setmana va tenir lloc el sopar dels premis de la Dona, lloc especialment indicat, les senyores mengen poc, sobretot poques setmanes abans de l’estiu, i és més fàcil arribar a les croquetes.... Cada dia, no gaire lluny de vostè, lector, hi ha canapès gratuïts en algun lloc, es tracta només d’organitzar-se. En nits electorals, m’ofereixo al director per a recórrer totes les seus dels partits polítics, on es pesquen cerveses, entrepans, truita de patates i brioixeria, es recomana anar a la seu dels derrotats, on sobra menjar (han perdut la gana) i absolutament tot el cava. Ara arriba la temporada de festivals musicals a la Costa Brava, on sempre hi ha sopar per a la premsa: jo trio els espectacles a cobrir segons la qualitat dels refrigeris (amb el temps, un coneix on ofereixen millor menjar) i obviant la proposta musical, sóc capaç d’anar a fer una crítica de ballet clàssic si em consta que hi ha bon sopar i barra lliure (això darrer, per desgràcia, cada cop més inhabitual). Aprofito per remarcar que no vaig ser convidat a la festa de no sé quins premis del Periódico, és igual quins fossin, els esperava amb ganes i amb gana, espero que l’any vinent s’esmeni aquest incomprensible error.

Per la manera com s’abalança la gent sobre els refrigeris, sé que no sóc l'únic que s'ha proposat subsistir passant de xefla en xefla. Ahir, el meu error va ser demanar, de cop, un vi i una cervesa: la gent va pensar que sóc una persona amable que duia la beguda a un altre, quan era tot per mi, per estalviar-me un viatge. El problema fou que, fins a acabar la cervesa, no vaig tenir una mà lliure per atrapar piscolabis i entrepans. D’aquests errors s’aprèn, també en Ned tenia dificultats imprevistes en el seu trajecte de piscines, fins i tot va ensopegar amb una amant dolguda. No va ser el meu cas.

De relacions socials, bé, gràcies, en un futur també poden servir per alimentar-me. En el que portem d’any, entre una festa i l’altra, he parlat amb polítics, advocats, empresaris, amb el meu director, amb el meu exdirector, amb un director general i amb el conseller delegat de Prensa Ibérica (aquí su humilde servidor, para lo que haga falta) i amb el gerent del diari (a qui, després del tercer vi, vaig suggerir millores de cara a pròximes edicions dels premis, com ara espectacle porno en viu). Si després d'aquesta no em posen despatx i secretària voluptuosa, jo ja no sé.

Si algú sap on hi ha sarau aquesta nit, que avisi, que començo a tenir gana.

Subscriu-te per seguir llegint