Un estudi espanyol identifica tres noves claus de la vellesa per viure més i millor

Per què envellim? En els darrers deu anys, aquesta pregunta es responia amb nou claus. Però ara en són dotze. Un estudi dirigit pel catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat d’Oviedo Carlos López Otín i l’investigador de la Universitat de París Guido Kromer ha definit tres nous processos moleculars i cel·lulars que causen l’envelliment humà. Són les alteracions a l’autofàgia, que és un eficient procés de reciclatge cel·lular i molecular; la inflamació crònica, que té conseqüències notables per a l’organisme; i la disbiosi, que és la pèrdua de diàleg entre el genoma humà i el de tots els microorganismes que ens habiten. Aquesta troballa, publicada a la revista americana Cell, obre la porta, segons Otín, a dissenyar estratègies d’intervenció sobre cadascun dels mecanismes que influeixen en la vellesa, de manera que puguem millorar la nostra qualitat de vida i estendre la longevitat.

Les primeres nou claus de l’envelliment van sortir a la llum el 2013 i aquella investigació, també dirigida per Carlos López Otín, es va convertir en el treball més esmentat de la història en aquest camp científic. En aquest revolucionari estudi es parlava de nou factors que de manera conjunta contribueixen al nostre deteriorament cel·lular i funcional associat al pas del temps, i que es classifiquen en tres grans categories: primaris, antagonistes i integradors. Els factors primaris –els desencadenants del procés– són la inestabilitat genòmica, l’escurçament dels telòmers, les alteracions epigenètiques i la pèrdua de la proteòstasi. Els factors antagonistes -es refereixen a les respostes de l’organisme per mitigar el dany produït pels factors primaris, i que si s’exacerben o cronifiquen es converteixen en perjudicials- són la desregulació dels sensors nutricionals, la senescència cel·lular i la disfunció mitocondrial. Finalment, els factors integradors -els principals responsables de l’envelliment- són l’esgotament de les reserves de cèl·lules progenitores i les alteracions als mecanismes de comunicació intercel·lular.

Ara un equip coordinat per Otín i Kromer -i format per Manuel Serrano (IRB, Barcelona), Maria Blasco (CNIO, Madrid) i Linda Partridge (Institut Max Planck, Colònia)- acaba de demostrar que hi ha tres processos més involucrats en l’envelliment. Alguns, explica Otín, ja se sabien «des de fa molt de temps». És el cas de les alteracions a l’autofàgia i la inflamació crònica, però calia demostrar-ho. I això han fet. «En aquests darrers anys s’han realitzat experiments in vivo, alguns al nostre propi laboratori, que han demostrat la rellevància directa i causal d’aquests fenòmens en el deteriorament funcional del nostre organisme durant l’envelliment», afirma.

El cas de la disbiosi, explica el prestigiós científic, «és molt més recent i transformador». «Hem passat -assegura- del desconeixement dels detalls moleculars fonamentals del procés a trobar la rellevància d’aquest fenomen patològic en múltiples aspectes de la salut: des de l’obesitat, la longevitat i l’envelliment, al càncer i la resposta a la quimioteràpia. En un treball de la meva brillant estudiant i ara reconeguda investigadora Clea Bárcena i altres membres del nostre laboratori, publicats a Nature Medicine el 2019, ja vam demostrar que es pot estendre la longevitat en models animals d’envelliment normal i patològic mitjançant intervencions en el microbioma. A més, amb l’ajuda d’investigadors de l’IPLA hem definit l’existència de bacteris prolongevitat. Aquest tipus de feines són les que han determinat l’ascens d’alguns processos a l’estatus de claus de l’envelliment». I, sens dubte, explica, n’apareixeran més. De fet, ja tenen «dos o tres a la llista d’espera».

L’objectiu final d’aquesta investigació és definir estratègies específiques d’intervenció en un futur per a cadascuna de les dotze claus. «Per esmentar alguns exemples, la inestabilitat genètica es pot començar a afrontar mitjançant els nous mètodes d’edició gènica; els canvis epigenètics, a través de la reprogramació cel·lular amb els factors de Yamanaka; i la disbiosi, mitjançant una nutrició i un exercici físic adequats o mitjançant la suplementació amb components de la microbiota que afavoreixen la salut», comenta Otín.

L’investigador de la Universitat d’Oviedo, que es troba d’estada temporal en un laboratori de París, introdueix en un altre estudi recent el concepte de metaclaus en l’àmbit de la biomedicina. «Són els determinants comuns a dos o més processos biològics o patològics. En aquest cas, les metaclaus de l’envelliment i el càncer serien aquells factomoleculars o cel·lulars que són equivalents en aquests dos complexos processos, malgrat que la tendència general és a assumir que tots dos són antagònics», reflexiona.

Subscriu-te per seguir llegint