«Després de la primera parella, el ‘per sempre’ és més relatiu»

Miguel Ángel Corrales va fundar amb la seva parella Rocío de la Chica «Creada-Separación consciente», per ajudar a parelles i els seus fills durant la separació. Ara acaben de publicar Separada, un acto de amor hacia ti y tus peques, on ofereixen eines per a una separació conscient

Està segur que és aconsellable per a les relacions escriure un llibre a mitges amb la parella?

Des que vam començar el projecte familiar i després el professional, ens ha anat força bé. No hi ha secrets, la clau és separar una dimensió i l’altra.

La seva situació familiar els va fer crear l’associació i escriure el llibre?

Ha sigut la conseqüència lògica. Quan buscàvem recursos per a fer les nostres separacions més respectuoses, no trobàvem bibliografia.

La separació pot ser «un acte d’amor», com diu el títol? 

Sí, i tant de bo cada cop es vegi amb més naturalitat. El que regna actualment és sobretot la por, i hi ha separacions que a causa de la por es converteixen en bel·ligerants. Nosaltres sostenim el contrari, que ha de ser un acte d‘amor. En primer lloc, un acte d’amor propi, i també un acte d’amor cap a la resta de membres de la família. Si un membre no és feliç en la relació, no podrà transmetre felicitat. Som exemple pels fills, que aprenen molt més del que fem que del que els diem.

El que regna actualment és sobretot la por, i hi ha separacions que a causa de la por es converteixen en bel·ligerants

Alguns aprenen a aguantar-ho tot?

Hi ha parelles que es mantenen unides per la por a la separació. El que les hauria de mantenir, és l’amor.

Ha deixat de ser tabú, la separació?

Ho continua essent, calen diverses generacions per a modificar creences que estan molt arrelades.

Hi ha parelles que es mantenen unides per la por a la separació. El que les hauria de mantenir, és l’amor

Si separar-se és un tabú, què me’n diu de recasar-se, com el seu cas (i el meu)?

He, he, no edulcoraré la situació, no és una tasca senzilla, és per a valents. Les relacions no són lineals, com se’ns ha ensenyat tradicionalment, sinó cícliques. Les pel·lícules de Hollywood acaben quan haurien de començar: quan els protagonistes es casen.

Què passa quan l’exparella té nova parella?

Hi ha moltes pors i ferides que en realitat tenen a veure amb una qüestió personal, no amb la parella anterior. A vegades són ferides de la infància. La nova parella de l’exparella es pot viure amb pau, com a reafirmació que el nostre camí no era junts, o com una cosa personal.

Les lleis actuals afavoreixen separacions més bel·ligerants?

Probablement. Hi ha temes que s’haurien de resoldre a nivell personal, però sovint sembla que l’administració no acompanya.

Els nens continuen essent els perjudicats en una separació?

Els nens han d’estar en el centre de la decisió. Poden ser els grans perjudicats o els grans beneficiats, depenent d’això. Pensem que la separació només comporta problemes, però pot portar enriquiment, una mirada més àmplia i diversa. Viure en dues cases pot significar tenir dos modes diferents.

Ens preocupem molt dels fills i de l’anterior parella: però què me’n diu dels exsogres?

Ha, ha, cada relació ens aporta un aprenentatge. Fa poc un noi em deia que es porta millor amb els sogres que amb els pares, perdre els sogres era part del dol que havia de passar en separar-se. El més important és decidir unes pautes de com continuar relacionant-nos.

Els nens han d’estar en el centre de la decisió, poden ser els grans perjudicats o els grans beneficiats

Parla de dol. Una relació trencada és com una mort... de l’amor?

No sempre hi ha dol, hi ha relacions conflictives en què la separació es viu com un alliberament. Ara bé, en les que es senten com una pèrdua, sí, hi ha un dol. O més d’un. Hi ha el de la pèrdua de la relació de parella, però sovint hi ha el de la pèrdua de l’ideal de família. Quan ens aparellem, pensem que és per sempre... almenys la primera vegada. I ens comprem el paquet sencer: la hipoteca, l’adossat i el monovolum. A vegades el dol té a veure amb tot això, i aquest és més difícil de transitar que l’altre.

A partir de la segona parella, un ja no pensa que és per sempre?

(Riu) Després de la primera, la visió canvia. Aquest «per sempre» ja és més relatiu. I crec que és bo que sigui així, vius el present amb més intensitat, en lloc d’esperar que arribi el moment ideal.

Subscriu-te per seguir llegint