«La vellesa no té edat, conec vells de vint anys i joves de vuitanta»

L’escriptor i economista Fernando Trías de Bes publica Siete cuentos para toda una vida, que ha il·lustrat la seva filla Blanca Trías de Bes. El llibre recull set històries sobre les set etapes de la vida: naixement, infantesa, adolescència, joventut, maduresa, vellesa i mort

Quan la filla col·labora en el llibre, vol dir que ens estem fent vells? 

(Riallada) La vellesa no té edat, conec vells de vint anys i joves de vuitanta. En conec algun de cinquanta anys, que tal com pensa i s’arrossega, ja és un iaio. La vellesa és un tema absolutament vital, no és només biològic. L’edat vital la forma la manera de ser, de moure’s, els projectes que es tenen...

Vostè es sent jove?

Sí, molt. Home, tinc cinquanta-cinc anys i noto que em canso més. És evident que es perden facultats físiques, però com deia Compay Segundo, que amb més de noranta anys feia concerts, «no te mata la edad, te mata el hastío». 

Com deia Compay Segundo, que amb més de noranta anys feia concerts, «no te mata la edad, te mata el hastío»

La infantesa és la millor etapa de la vida, el paradís perdut?

És un paradís en el sentit que les preocupacions són molt poques. En especial les preocupacions del futur, de la malaltia, del que passarà. En la infància es viu en el present d’indicatiu. Hi ha menys patiment. Naturalment, em refereixo a circumstàncies normals, no parlo d’un infant que viu a Palestina. Si parlem d’una situació normal, la infantesa és l’època que tens menys preocupacions. Però no sé si diria que és la millor etapa.

Espero que sigui la vellesa, que és l’única que em queda per tastar.

Crec que la millor etapa de la vida és entre els quaranta i els cinquanta.

Ja hem fet tard, Fernando.

Ja saps el que vols, tens l’experiència, i alhora tens força i vitalitat. Si arribes bé als quaranta, amb les coses ben organitzades, pot ser una molt bona etapa.

Vostè en quina etapa va cometre més errors?

Crec que entre els trenta i els quaranta. És una etapa en la qual ja es prenen moltes decisions, però encara no tens tota l’experiència, tot just és el principi de la maduresa. És una època en què arrisques molt i t’equivoques molt. El resum és bo, però t’equivoques. Ara m’equivoco menys que abans.

La millor etapa de la vida és entre els quaranta i els cinquanta

Què ha après, fins ara, de la vida?

Que continua.

No és poca cosa. 

Jo vaig tenir càncer. Vaig estar molt fotut, durant el tractament va sorgir una complicació i quasi me‘n vaig. Al cap dels anys, tornes a entrar en la rutina i comets errors, però si has vist que la vida és a prop d’acabar-se molt abans d’hora, treus importància a segons què. A vegades em llevo amb migranya, o cansat, o de mal humor per la feina, però de cop m’aturo i penso: no tinc el gota a gota posat, el que ara m’amoïna es pot resoldre. Connecto amb el regal que suposa el fet de tenir salut, tenir energia, estar bé.

Oblidem això massa de pressa.

El que he après de la vida és que has de viure cada dia a tope. Viu a tope mentre estiguis bé, però com un boig, perquè un dia s’acaba.

I després de la vida, què hi haurà?

Hi he pensat molt, en això. Crec que som ment i som consciència. I crec que després de la vida, la consciència queda. La ment, no. La ment és la que ens fa patir, perquè és la que recorda i la que projecta, mentre que la consciència és ara i avui. Aquesta és la que continua, és la part que va més enllà del jo. Sobre això va escriure molt Schopenhauer, diu que en morir funcionem amb el gran tot. El gran tot no és cap déu, sinó la consciència universal. Jo crec que això no ho perdem.

A vegades em llevo amb migranya, o cansat, o de mal humor per la feina, però de cop m’aturo i penso: no tinc el gota a gota posat, el que ara m’amoïna es pot resoldre

L’amor, el gran tema de la vida, arriba amb la joventut o amb la maduresa?

L’amor és com un bon vi, que amb el temps va madurant i es fa millor. L’amor, si és bo, també millora amb el temps.

I quin és l’amor bo?

Aquell que madura bé (riu). Ara l’he respost amb una tautologia.

M’agrada comprovar que no tots els economistes són pessimistes.

He, he, sóc un optimista racional, no un optimista malaltís. Entre altres coses, perquè el pessimisme no serveix de res. I a més, fer prediccions en economia és un exercici d’egolatria.

Fer prediccions en economia és un exercici d’egolatria

Doncs així hi ha força economistes egòlatres.

L’economia és una ciència social que depèn de l’antropologia, de la geopolítica, de la sociologia, de la psicologia... Fer prediccions d’això és fer un mal ús de l’economia. L’economista ha de ser com un metge: pot fer un diagnòstic, però no et dirà exactament quan et curaràs.

Subscriu-te per seguir llegint