Ana Belén va sortir de casa amb el que duia a sobre i 1.100 pessetes: 29 anys després segueix desapareguda

8 de juliol de 1994. El telèfon sona a casa de Mari Carmen. Ella i el seu marit dormen, el seu bebè de 7 mesos també ho fa. "No sóc a casa...", se sent amb veu nerviosa. Eren les cinc de la matinada. A l'altre costat de la línia està la seva germana petita, Ana Belén. "Necessito agafar aire... Digues-li al papa i a la mama".

Es diu Ana Belén Jiménez Armiñana, té 18 anys, i una vida normal. És cert que hores abans d'aquesta trucada havia tingut una petita baralla familiar. Va anar a prendre cafè i va arribar a casa després de l'hora acordada. Ja de nit, bastant més tard. "Ens tenies molt preocupats, Ana Belén". La 'baralla' amb els seus pares es va resoldre en el moment, ella va dir que entenia la preocupació, que no ho faria més. Es va ficar al llit, tranquil·la, però de matinada va sortir de casa. Alguna cosa la va fer sortir.

"Però, on aniràs, Ana Belén? Ves a casa o truco al papa i et vindrem a buscar", va contestar Mari Carmen per telèfon. Estava en una cabina. Se senten monedes caure. "Seran només un parell de dies", diu Ana Belén. Sona un petit xiulet. "Em queden 9 pessetes…". La seva germana insisteix: "Però on aniràs?". La trucada es talla. Després d'això, Mari Carmen va iniciar la primera batuda. Va avisar al seu pare i van recórrer Villarrobledo (Albacete), no hi havia rastre, ja no hi era. Ana Belén va desaparèixer aquella matinada. Han passat 29 anys. No han tornat a veure-la més.

"Què va passar? Què ha fallat? Què li passava? Portem gairebé tres dècades fent-nos les mateixes preguntes", lamenta la dona. Juntament amb CAS OBERT, portal de successos i recerca de Prensa Ibérica, retrocedeix a 1994. Al fatídic dia en què van perdre a Ana Belén.

"Fa calor, no surtis ara"

"La meva germana volia sortir a prendre cafè", arrenca Mari Carmen. "Acabaven de menjar i la meva mare li va dir que no marxés, que feia molta calor", reconstrueix. Ana Belén va insistir. "La meva mare li va dir que havia de recollir la cuina, que hi havia coses a fer a casa. Llavors la meva germana va dir que no arribaria tard, que prenia cafè i tornava, i s'encarregava dels de les tasques que quedessin", recorda.

"Eren les nou de la nit i no havia tornat". Ana Belén arribaria a les onze. "Abans no hi havia mòbils… i la meva mare estava superpreocupada". Van discutir: "no pots fer això, no sabem si t'ha passat alguna cosa o t'han donat un cop, fes-nos encara que sigui una trucada". Ana Belén va prometre no tornar-ho a fer. "Aparentment tot va ser normal, però no sé què va passar perquè sortís de casa a les 5 del matí".

He agafat 1.100 pessetes del moneder de la mare i porto pastilles per a tres dies. No us preocupeu

"No hi era, per més que la buscàvem". La preocupació era màxima. Ana Belén prenia medicació, perquè des de petita patia atacs d'epilèpsia. "Però, on anirà?", es van dirigir a la Guàrdia Civil. "De camí, vam passar pel taller on treballava el meu pare", explica la seva germana. A la porta van trobar una nota i la seva polsera: "marxo uns dies, necessito pensar. He agafat 1.100 pessetes del moneder de la mare i porto pastilles per a tres dies. No us preocupeu". Al davant, la cabina des de la qual els va trucar.

"Vam anar a l'estació de tren, a l'estació d'autobusos...". Als dos llocs van negar haver vist a ningú amb les característiques de la jove. Van assegurar, a més, que no s'havia dispensat cap bitllet. "Algú la va haver de recollir en cotxe o alguna cosa, perquè no hi havia rastre d'Ana Belén".

El protocol policial exigia esperar 48 hores per a començar la cerca. Que fos jove, no va ajudar. "Serà una cosa puntual, tornarà, ens deia tothom". Van voler creure en això, van voler creure en la nota, en què Ana Belén tornaria.

"No portava més que el que duia a sobre: uns pantalons -un short negre-, una samarreta blanca i unes sabates tipus sandàlia negres. Anava sense documentació. No portava la seva medicació per a més dies. Vols pensar que és una cosa d'adolescent, que estaria a casa d'alguna amiga, o d'algú, no sé, del seu entorn… Comencem a trucar a tothom, a la família, als cosins llunyans... ". Tots tenien la mateixa resposta: l'Ana Belén no era allà.

Pistes, diners i trucades falses

Van passar dos dies, tres, una setmana, un mes... La seva absència va transformar per complet casa seva. Cayetano i Antonia, els seus pares, "es van dedicar en cos i ànima a buscar-la". Tot primer els movia la fe: "no pararé fins a trobar-la". A Antonia, la desaparició de les tres nenes a Alcasser, en la mateixa època, li va robar les forces: "mai més sabrem res d'ella, no la trobarem".

Tots dos van deixar la feina, "la seva vida es va traduir a buscar". Ell va abandonar el taller que compartia amb el seu germà. Antonia no va tornar al mercat municipal, al lloc d'ultramarins, on treballava amb el seu pare. Cayetano, a més, va crear AFADECAM (Associació de Desapareguts de Castella-la Manxa) i va mobilitzar a tots els mitjans de comunicació de l'època. L'objectiu era només un: trobar a Ana Belén.

Van arribar les trucades. Les 'pistes', totes falses. "Vam haver de canviar el telèfon fix perquè la meva mare rebia trucades de gent dolenta. Li deien que la meva germana estava en un prostíbul..." i mil invencions macabres. "La meva mare va començar a tenir crisis, va arribar a ingerir pastilles... un horror".

En un descampat

Sectes, prostíbuls i una infinitat de ciutats i pobles. Ho van recórrer tot i res portava cap a Ana Belén. Cayetano, devastat, va oferir el poc que tenia estalviat com recompensa: tres milions de pessetes. "No sabia que fer", recorda Mari Carmen, "aquí, fins i tot, va córrer perill".

No van ser poques les trucades que asseguraven saber on estava la jove. Cayetano anava on fos. "El meu pare anava sol moltes vegades i a la cita portava part dels diners", reviu. En una d'elles el van citar en un descampat. "Van aparèixer tres encaputxats", descriu la seva filla. Sort que aquest dia l'havien acompanyat uns guàrdies civils de paisà. Van tornar, sense respostes, una vegada més.

El temps va fer que la intensitat de la cerca afluixés. "El meu pare va buscar pràcticament sol. Va tenir ajuda de dos policies que l'acompanyaven en certes ocasions, en el seu temps lliure, però ell es feia càrrec dels viatges, de les despeses, dels hotels, d'imprimir els fullets...".

"En una paret"

"Què va passar aquella matinada? Va quedar amb algú?", les mateixes preguntes, sense resposta, durant tres dècades. Trenta anys en què la família ha viscut de moments d'autèntic xoc. Combatien l'absència, però també amb falsos vidents, pistes falses i rumors.

"Se sentien faules, xafardejos, que portaven a notícies que algú es preocupava a publicar", es lamenta Mari Carmen. Un d'ells, molt dolorós, assegurava que havien estat trobades les restes d'Ana Belén en una casa pròxima. "És una casa, deien, que comunicava amb la cotxera dels meus pares. Deien que la meva mare l'havia aparedat. Això es va publicar".

"Deixin de buscar-la"

Trucaven de tots els punts d'Espanya, però València es va convertir en protagonista. "Sempre hem tingut allà la majoria de les 'pistes'. De fet, els meus pares s'hi van desplaçar en moltes ocasions per a recaptar informació. A vegades trucaven i deien que deixéssim de buscar, que estaven amb ella, però no podia posar-s'hi", recorda.

En aquest punt mort de trucades, va arribar la que més va regirar-los a tots, la del registre de Villarrobledo.

"Algú va contactar amb el registre. Estem parlant de fa un munt d'anys, tot era en paper, tot era presencial. Necessitàvem anar als llocs per a demanar la documentació", explica, "i algú va trucar al registre per a demanar documentació de la meva germana. Aquest senyor no va saber gestionar la trucada, era una possibilitat grandíssima d'haver recaptat informació i, no obstant això, li va dir que no podia donar-li cap dada perquè hi havia d'anar en persona". No van tornar a trucar.

"No passa res"

Mari Carmen va tenir un altre fill. Ana Belén no el va conèixer. Cayetano, el seu pare, va morir de càncer el 2006. "Sé que no està descansant, ell ho deia, no em puc morir sense saber on està Ana Belén... En els seus últims dies va patir pel dolor físic, que en tenia molt, però també per saber que se li acaba el temps". El testimoni, en la cerca, l'agafa ella: "Només volem abraçar-la. Fa 30 anys que no ho fem... Només volem que sàpiga que no passa res, que pot tornar".

Reviu els moments viscuts amb la seva germana. Recorda que "era una persona superalegre, que li encantava la música i era molt presumida, li agradava molt arreglar-se". Recorda també que volia estudiar perruqueria, però no ho va acabar. "Alguna cosa va haver de passar aquella tarda perquè ella hagués de sortir sí o sí, perquè es retardés…". No hi ha retrets ni preguntes. "Si no vol tornar, que no ho faci, només necessitem una trucada, que ens digui que està bé".