La Ludi va desaparèixer el 2013: "Tinc 81 anys, però buscaré la meva germana fins al final"

Es diu Luzdivina González, tot i que a casa li diuen Ludi. Avui té 75 anys, però va desaparèixer fa una dècada. El 13 de maig de 2013, va sortir de casa seva, a Barcelona. Fugia d'alguna cosa. En la seva ment, últimament, tot eren amenaces.

L'alerta va saltar aquell mateix dia, la Ludi no tornava. "Hem buscat de mar a muntanya", reconstrueix en José María, el seu germà. "No puc dir quants, però jo recorria caminant un munt de quilòmetres, cada dia, durant els primers dos anys i mig", explica, "però res". Porta deu anys buscant a la seva germana.

"Què va passar?", arrenca en José María. "Haig de dir que ho ignoro, perquè no em van explicar detalls d'allò", lamenta. "Em vaig assabentar un parell de dies més tard. Suposo que serà per la meva edat. Han passat deu anys, en aquells dies jo tenia 71 anys". En José María retrocedeix fins a aquells dies, els primers. "Des que ho vaig saber vaig començar a buscar". No ha deixat de fer-ho.

Trastorn delirant

"Va sortir de casa i no ha tornat". Sense pistes, va arrencar una recerca que continua oberta. "La Ludi ha desaparegut, no està. No hi ha manera de trobar-la". Les seves dues filles, el seu marit, van interposar la denúncia davant els Mossos d'Esquadra: Dona de 65 anys. Vestia pantalons i jaqueta negres amb samarreta blanca estampada amb flors taronges. Necessita medicació. No la porta damunt. Quan va sortir de casa va dir: 'faré una passejada'. Portava només unes quantes monedes.

Cap discussió, cap enfrontament. Els últims dies la seva família sí que havia notat un canvi: La Ludi tenia por. "Tan sols assabentar-me'n, vaig trucar a la meva altra germana -som cinc- i em va parlar d'això". La Ludi havia descrit últimament escenes en aquesta línia: "Deia que temia que les veïnes li poguessin tirar un test quan tragués el cap a la finestra". En José María va descobrir també que, quan sortia al carrer, i hi havia gent en el portal que no eren veïns, s'encenia el seu sistema d'alerta. "Desconfiava de la gent que entrava a veure els comptadors de la llum, per exemple. O de la gent, en general, que no coneixia. En una porteria entren persones encara que no siguin veïns. Gent que anava a visitar a algú. Ella, deia: 'A què venen aquests aquí?'".

Van començar les batudes, tènues a l'inici, descriu en José María. "Policialment, potser no es va valorar la urgència, l'alt risc. La meva germana havia estat diagnosticada de trastorn delirant, prenia medicació. Per les seves pors, era clar que estava passant un mal moment. Havia estat ingressada. Ningú es va adonar del veritable estat ni que pogués tenir aquest resultat", lamenta, "li va donar fort i va marxar fugint".

Montjuïc i plaça Catalunya

La família va realitzar moltes batudes. "Recordo que caminàvem incomptables quilòmetres". Van imprimir cartells, els van difondre. "Vam començar a mirar en els llocs que crèiem que podia estar. La meva germana va viure de jove amb una altra germana a plaça Catalunya, allà vam anar-hi. Vam estar a la zona alta de Barcelona perquè ella treballava de jove en el servei domèstic". Sense resultat. "Vam ser a Montjuïc, a la muntanya, i vam mirar fins i tot en una cova. Des de Viladecans fins a Badalona, ho vam recórrer tot caminant...".

Sense pausa, sense descans. "Vam veure que era complicat, perquè preguntàvem i no hi havia dades. A la comissària vaig estar diverses vegades i ens van atendre bé, però el mateix, res. Res portava a la meva germana". 

Un dia va sonar el telèfon. "Havien passat uns mesos des de la desaparició", recorda en José María. "A l'altre costat, una veu d'una noia jove. Era una persona estrangera, que parlava castellà amb dificultat. Em parlava d'una foto, d'una foto…". En José María va deduir que, com el dia anterior havia deixat el cartell de cerca de la seva germana en una bústia d'un menjador social, la noia que trucava es referia a aquella alerta. "Va resultar ser una monja. Ens va dir que la Ludi havia estat allà per menjar i que els havia demanat ocupació". Van sortir corrent cap al menjador social.

"Estava segura que era ella. Aquella germana ens va parlar amb un afecte enorme i ens va convidar que tornéssim en uns dies, per si tornava". Les següents deu jornades en José María va visitar cada migdia el centre. "Allà estava, puntual, a les dues de la tarda. La Ludi mai va tornar per allà...", lamenta.

"Ha estat aquí fa mitja hora"

Es va incrementar l'energia en la cerca. El relat, la descripció que va donar la monja, la policia i la família el van donar per cert. "Poc després, recordo que vam decidir entrar en un centre sanitari. Teníem el cartell, el vam deixar a admissió, i la senyora que estava netejant ens va dir: 'a aquesta senyora la conec jo, ha estat fa mitja hora aquí amb mi'. Va descriure el color del seu cabell, un floc característic que té, una lleugera coixesa, per dolor en un genoll. El meu cunyat corroborava tots els detalls que la dona ens donava. Però... la dona que descrivia la netejadora havia marxat ja. Si era la meva germana, ja no hi era".

L'última bategada, en José María la va tenir a la Sagrada Família. "Hi havia una senyora demanant amb el cap ajupit. Vaig pensar que podria ser la meva germana. En aquella zona, a més, també hi havia indicis. Li vaig tirar una moneda al gotet que tenia i va aixecar el cap". No era ella.

Després d'això, van arribar més pistes. "En diferents llocs, pròxims a la catedral, en algun centre de gent gran: 'sí, sí, ha estat aquesta dona. Va passar l'altre dia per aquí'. Però, qui ho assegura? És molt difícil". Es va esgotar la cerca, van cessar les trucades. Tot era silenci. "Sé que tot ara mateix està parat. Que els Mossos han deixat de buscar, però és complicat buscar sense pistes, ho entenc".

En José María ja no pot recórrer llocs a cegues, quilòmetres sense límit, com abans. Per això, navega (i camina, en certa manera) a les xarxes socials. "Comparteixo l'alerta, la col·laboració ciutadana és, de veritat, important".

Si viatja, si surt al carrer, s'atura davant les persones sense llar. Les mira. Podria ser la Ludi. "He conegut un home que vivia al carrer. Havia estat un temps a Múrcia, al carrer també, i tornava de nou a Barcelona. Potser a la meva germana també li passarà. És fort, la meva germana no es mor de gana".

La Ludi, familiar, agradable, amb una vida tranquil·la, afable. "Centrada en el seu marit, en les seves filles, en la seva casa. Mai ha tingut un problema amb ningú". L'esperen des de fa deu anys. "Tinc 81 anys i, encara que estic gairebé convençut que no la veuré més, no deixaré de buscar-la fins al final. Crec que les persones no estan desaparegudes. Estan traslladades de lloc. Una persona no pot desaparèixer, és molt gran...". En José María encén el seu ordinador després d'acabar aquesta xerrada: "On estàs?", pregunta mentre puja, una vegada més, una foto a les xarxes socials: "On estaràs, germana?".