Alguns entenen la competitivitat com una carrera en la qual, establertes les bases de participació, guanya qui arriba primer. Cada corredor pendent del corredor del costat, de si fa un mal pas o agafa malament la recta. A la vida, que és força més complexa que una carrera o un partit de futbol, les coses no van ben bé així. No sempre guanya qui va més ràpid, ni qui arriba primer. Les metes acostumen a ser individuals, personals. Com els objectius. Aquí la competitivitat no consisteix a esperar que el del costat l'esguerri. La competitivitat és amb un mateix. Tots som plens de possibilitats. És evident. Tan evident com que a dins hi tenim el propi enemic. La mandra, la manca d'ambició, la pressa o el conformisme són alguns dels dimoniets que hem de vèncer per millorar. També la capacitat de vèncer excuses. Sempre m'han fet molta gràcia els qui, emocionats per una febre passatgera, es compren tot l'equip per ser els millors. La millor càmera de fer fotos, el millor equip de pesca, pensant, innocents, que la millor lent trobarà la millor imatge. Al final, sempre, tot és més complicat i tot depèn molt més de com som que del que tinguem.
Passa com amb el TAV. A Espanya es devien pensar que invertint en construir un tren ja ho tindrien tot resolt. Hi arribaria la indústria i allà on no hi ha res, hi seria tot. I no va així. No et fa més competitiu tenir bones infraestructures si no tens capacitat de generar idees. Espanya té un gran problema quan decideix muntar infraestructures innecessàries i obvia les imprescindibles només perquè no passen pel seu centre. Ignorar les pròpies capacitats fa cometre estupideses. Mentre els excessos te'ls paguen els pares, tot va bé. Quan s'acaba la moma, la pobresa d'idees deixa un panorama desolador.
