La batalla no tindrà èpica. No hi haurà exèrcits vençuts que vegin els herois amb "els seus cossos en presa de gossos i en convit d'ocellots". Els temps canvien. Deixem enrere Homer i ens capbussem en Kafka. Tinguem-ho present, sobretot aquells que encara guarden a la memòria el fragor de batalles velles i doloroses. No hi haurà èpica. Els exèrcits es formaran amb advocats i jutges i la partida es jugarà al camp de les legitimitats. Perquè les lleis són una convenció, com una novel·la. L'escriptor marca les regles del joc a les primeres planes i així els lectors sabem a què atenir-nos, tenim les claus per obrir la porta del relat. El marc legal d'un Estat també és això. Té les mateixes limitacions que una novel·la, és a dir, les del seu autor. I també per això hi ha declaracions universals que miren de construir marcs legals que les superin. La batalla ja ha començat. Si el combat fos com els d'abans necessitaríem força física, ímpetu i passió, resistència, valor i arrogància. Però ja no és una d'aquelles batalles. No guanyaran els crits. Necessitem calma i serenitat, l'estratègia d'un jugador d'escacs que sap preveure les peces que mourà l'enemic unes jugades abans. El cap fred. Hi haurà un moment que haurem de canviar de legitimitat. Es retiraran advocats i jutges. Hi haurà polítics i gentades. Haurem de canviar de camp de batalla. La Transició ha mort. I els gobelets encara llencen daus marcats damunt d'un tauler fet a la mida d'un dels dos jugadors. Necessitem daus nets, gobelets imparcials i taulers universals. Canviada la convenció, podrem encetar el nou relat. I l'haurem d'escriure nosaltres. I si no el guanyem, ens podem calçar.
