La discoteca Maddox ressuscita en una exposició a Platja d’Aro

El Centre Cultural Il Faro-Spazio d’Arte e Cultura Italiana de Platja d’Aro acull aquest cap de setmana l’exposició temporal dedicada a l’antiga discoteca Maddox de Platja d’Aro. L’espai recupera l’estètica, la il·luminació i la música del local i una selecció d’imatges fotogràfiques entre un fons de 4.000 imatges d’autors com Colita, Pablito o de Sebastià Martí Calvo, que recullen instants de moments històrics o quotidians del local, i que donen testimoni de les festes, espectacles, concursos i personatges com Dalí, Pla, Julio Iglesias o Serrat que hi van fer estada.

L’exposició vol ser un preludi de la projectada a Barcelona per a l’any 2023, i l’edició d’un llibre commemoratiu. La iniciativa també mostrarà objectes diversos, les vinyetes sobre el local de Muntañola o un record de la pel·lícula «Palabras de amor», d’Antoni Ribas, gravada en part al local l’any 1968. La mostra també explora la relació del local amb Bocaccio Barcelona i amb la seva discoteca germana, la italiana Piper 2000, projectada pel mateix arquitecte, Vicente Carmenati.

El llibre Nit d’Aro. Seixanta anys de discoteques i sales de festa a Platja d’Aro, de Xavier Castillón, editat per l’Ajuntament com a primer volum de la col·lecció de monografies locals dels Premis de Recerca Local Jordi Comas, recull els orígens i evolució de la discoteca en capítol titulat «Del Cielito Lindo a Maddox».

La història del Maddox no s’entén sense la figura d’Oriol Regàs, que havia inaugurat a Barcelona l’emblemàtic Bocaccio, concretament el 13 de febrer de 1967, i va apostar per ampliar hortizons en una de les destinacions més populars de l’època. Oriol Regàs va dirigir Maddox de 1968 a 1980, però la discoteca encara va funcionar vint-i-cinc anys més, la majoria dels quals com a propietat de l’empresari Pepe Carrera, fins que va tancar les seves portes el 10 de setembre de 2005 i va ser enderrocada el juny de 2006. Curiosament, l’abril de 2007 es va obrir a Londres un sofisticat club privat anomenat Maddox, que no té res a veure amb el que s’explica aquí, però que convida a imaginar una hipotètica reencarnació britànica d’aquest històric local.