Si el percentatge de dones doctorades en ciència és superior al d’homes, per què n’hi ha tan poques que acaben liderant grups d’investigació o bé assolint càrrecs directius? Aquesta pregunta es va repetint any rere any i, tot i que s’estan fent canvis per revertir la situació, la realitat és que la majoria que volen impulsar la seva carrera científica encara es topen amb molts obstacles.
Una de les realitats amb què es troben moltes dones és la maternitat i aquesta és una de les causes per les quals algunes d’elles han abandonat la seva carrera científica. En tot cas, si han decidit continuar, sí que s’han topat per primera vegada amb un nou escull: la desigualtat. Judit Bassols, única investigadora principal i cap de grup de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (Idibgi), afirmava fa dos anys en una entrevista a aquest diari que després de ser mare -i en el seu cas de bessons-, es va adonar que per tenir els mateixos resultats que els homes havia de treballar molt més, com abans, i això ja no ho podia fer. Lamentava que «a mesura que es va ascendint t’exigeixen més i ja no pots fer-ho tot».
La directora de l’Idibgi, Marga Nadal, corrobora aquesta dificultat per al progrés de la dona en la ciència tot i que també afegeix que s’estan produint canvis en la legislació que han d’ajudar a combatre aquesta desigualtat. Darrerament, l’Institut de Salut Carlos III s’ha anivellat bastant a Europa a l’hora d’allargar les beques en cas de maternitat. D’altra banda, Nadal afegeix que també hi ha una responsabilitat que recau en moltes dones, sobretot quan són més adultes, i que sovint no es contempla. «Primer cal tenir cura dels fills i, més endavant, dels pares, quan es fan grans. Però s’ha d’aprendre a no tenir sentiments de culpabilitat, si s’acaba apostant per progressar professionalment, encara que costi».
«Sentiment d’inferioritat»
Una altra de les grans «traves» de les dones investigadores és el sentiment d’inferioritat. Bassols també admetia que «les dones no cobrem menys que els homes, sinó que hem de rebutjar alts càrrecs perquè sovint la societat ens ha fet creure que no serem capaces d’assumir tanta responsabilitat».
Marga Nadal atribueix aquesta problemàtica a l’anomenat síndrome de l’impostor, fenomen psicològic en què la persona afectada és incapaç d’internalitzar els seus assoliments. Com a experiència personal, Nadal explica que «a vegades pensava que no me’n sortiria, però intentes objectivar la situació i pensar que tens els mateixos o més mèrits que els homes».
Quan va arribar a l’Idibgi, el març de l’any passat, Marga Nadal era l’única dona que dirigia un centre de recerca a Catalunya. Es va trobar un centre d’investigació molt feminitzat, ja que el 60% de la plantilla estava formada per dones. La diferència era destacable en tots els àmbits: des de professionals col·laboradors fins a investigadors predoctorals i postdoctorals. Fins que s’arribava a l’últim esglaó, el de caps de grup. Aquí es produïa un canvi dràstic, ja que hi havia vint homes i només una dona, Judit Bassols.
La directora de l’Idibgi afirma a aquest diari que aquesta situació «canviarà» i abans que acabi l’any hi haurà dues investigadores principals més. «La diferència continuarà sent significativa, però a poc a poc anem progressant». De fet, recorda que fins fa uns anys era inimaginable que les dones estudiessin una carrera universitària i, amb el pas del temps i de forma inconscient, es van normalitzant progressos que abans eren impensables i confia que, en el camp de la ciència i la investigació, també hi haurà grans canvis a favor de la dona.
