«La tria de l’idioma en les meves cançons no és un acte conscient»

Amaia Miranda ha passat anys acompanyant a altres artistes -fins i tot va posar la seva guitarra al servei de l’adaptació teatral de la novel·la Canto jo i la muntanya balla de La Perla 29- després d’estudiar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), a Barcelona, ciutat en la qual va fixar la seva residència un cop finalitzats els estudis. No obstant això, escriu cançons des de ben jove i l’any passat va fer un pas ferm en la seva carrera llançant Cuando se nos mueran los amores (Vida Records), un primer llarga durada que explora, amb una enorme sensibilitat, el pas a l’edat adulta.

Què passa quan se’ns moren els amors?

A primera vista, molta gent pensa que és un àlbum que parla d’amors, però realment, el que aborda és el fet de fer-se gran. Són unes cançons que vaig escriure entre els 25 i els 27 anys, una etapa que per a mi va significar com aquell impàs de passar una mica de l’adolescència i joventut, a l’edat adulta, havent d’assumir certes responsabilitats i veure caure algunes certeses que fins aquell moment les donaves per bones. Al final, les cançons aprofundeixen sobre aquest fet d’haver de conviure amb la incertesa. Cuando se nos mueran los amores, vol ser una reflexió metafòrica sobre aquest canvi.

Quina evolució hi ha entre el seu debut, Home (2017), i aquest nou llarga durada?

Vaig començar a compondre cançons des de molt petita. Amb 14 anys ja havia escrit els meus primers temes. La música sempre m’ha acompanyat. De fet, vaig començar escoltant moltes artistes estrangeres, que canten en anglès, i una mica d’aquella influència van sorgir els primers temes, que vaig acabar enregistrant, tal com sortien. En els anys següents vaig deixar una mica de fer cançons per centrar-me a acompanyar com a guitarrista a altres artistes. En aquell repòs, vaig començar a notar la veu que ara crec que he trobat ara, cantant en castellà, en euskera... més nua i que té una altra relació amb la guitarra. Amb aquest disc, i els temes instrumentals Output, crec que he inaugurat un nou llenguatge en el qual tinc ganes de treballar i aprofundir.

Per enregistrar els temes, ha prescindit del tradicional estudi. Enlloc com a casa? 

Les cançons han estat enregistrades en quatre domicilis diferents. Al final és un disc que ha sorgit de les maquetes prèvies i que ha estat gravat en directe, sense talls ni capes. Fins i tot hi ha un tema, Animal, que va ser gravat amb el mòbil. En aquest cas, em costava molt trobar el so que volia i finalment vaig fer una prova amb el meu telèfon per guardar-ho i em va agradar tant que ja es va quedar així. Hem prioritzat la màgia de les primeres preses.

Hi havia una intencionalitat en aquesta decisió?

Sí, a vegades el què passa en un estudi és que té unes limitacions. Per una banda, econòmica, perquè has de pagar un lloguer, i això et fa gaudir d’un temps més limitat. I per l’altra, que genera l’obligació que el dia que gravaràs, ha de ser el dia bo. En fer-ho a casa, tens molt més temps i pots fer-ho en el dia en el qual et sents més inspirada. L’aprenentatge, per mi, ha estat que la primera intuïció que he tingut sobre cada cançó, ha acostumat a ser la més bona.

En els seus inicis cantava exclusivament en anglès. En aquest disc, ho fa principalment en castellà i, en una cançó, en euskera. S'atrevirà algun dia amb el català?

Vaig arribar a Barcelona amb 17 anys, i ara en tinc 29. Així que certament, ja fa molts anys que visc a Catalunya. Avui dia parlo més el català que l’euskera i actualment ja estic fent cançons en català, tot i que encara no sé si són les que acabaran formant part del pròxim disc, perquè quan comences, fas un cribratge de tot el material que tens. La tria de l’idioma per a les meves composicions no és conscient. Quan em poso a escriure una cançó, la llengua de la mateixa em surt de manera molt natural. De fet, la cançó que canto en euskera en aquest últim treball, la vaig fer en un moment en el qual vaig decidir tornar a casa durant un any.

Quines referències l’han inspirat en el seu projecte?

Aquesta pregunta sempre em costa una mica de contestar, perquè he escoltat coses molt diverses al llarg de la meva vida, i de fet quan vaig començar el procés de gravació d’aquest disc vaig deixar d’escoltar música, perquè volia com buidar una mica el meu cap i veure què quedava. De petita, a casa, s’escoltava molt de jazz, així com artistes com Van Morrison, Sílvio Rodriguez, Violeta Parra o el Paco de Lucía. 

I actualment? 

Ara mateix, estic escoltant molt a l’Adrianne Lenker o a la Madison Cunningham, que és una guitarrista nord-americana a la qual admiro molt. Va a èpoques. Durant un temps vaig estar escoltant moltes cantautores dels seixanta i els setanta... M’agrada molt escoltar el què es fa aquí, la música que es fa a prop, perquè em sembla molt enriquidor.

Va arribar a Barcelona per cursar estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC, una escola que ha estat viver de grans artistes com Rosalia, MaríaJosé Llergo oAndrea Motis. Com va viure aquella experiència? 

Una de les coses més boniques que té l’ESMUC és tota aquella gent que hi acabes coneixent. Hi ha molts músics per curs, i hi ha assignatures en les quals es barreja la gent que està estudiant clàssic, modern... Així que acaba sent molt fèrtil quant a la gent que pots acabar coneixent i que acaben sent una gran inspiració per cadascú, amb molts projectes que acaben naixent d’aquesta bona sintonia. Jo, concretament, vaig estudiar-hi guitarra clàssica i em sento molt agraïda.

Traslladar la cruesa del disc al directe, no ha de ser tasca senzilla. Com són els seus concerts?

En els concerts vaig jo sola, perquè vaig prendre la decisió d’enfrontar-me a aquest repte. En solitari. Quan algú t’acompanya a l’escenari és molt bonic, però quan estàs sola, és com una lluita amb tu mateixa perquè al final estàs com molt nua allà davant del públic. Realment, el directe és molt semblant al disc, pel que fa a sensacions. M’agrada poder traslladar aquest factor íntim del disc a l’escenari, com si el públic m’estigués seguint des de l’habitació de casa meva. Evidentment, en directe sempre hi ha arranjaments que sonen una mica diferent damunt l’escenari i cançons que estan enllaçades amb transicions que no es troben en la versió enregistrada. Sempre intento que el directe estigui viu. M’agrada cuidar al màxim el so.

Subscriu-te per seguir llegint