«El rap ha estat el millor terapeuta per a mi»

Amb 29 anys acabats de fer, el banyolí Daura Mangara reconeix que ha tingut una joventut difícil marcada per un buit identitari que el va fer entrar en una espiral d’autodestrucció amb conflictes continuats derivats de no sentir-se acceptat a la seva pròpia comunitat gambiana, per no ser prou bon musulmà, ni tampoc per la societat catalana, perquè no era més que un jove violent. Aquesta rebel·lia i confusió li va portar problemes amb la policia i va acabar entrant a la presó en tres ocasions. D’aquestes experiències, Mangara afirma que n’ha pogut sortir, però assegura que es manté amb la guàrdia ben alta per no recaure en aquestes actituds negatives. Ara aboca tots aquests conflictes al paper en forma de versos que acabaran formant part del seu treball musical.

Com ha portat això del programa de televisió?

Ha estat una gran experiència. Jo no soc actor i no he practicat mai res específic per fer de presentador. Sempre he tingut la sensació que l’autenticitat de les coses rau en la primera vegada que les fas, i en televisió, quan havia de repetir alguna presa, tenia la sensació que ja no era original. Em va costar molt canviar el xip i entendre que calia actuar una mica perquè sortís bé. Al principi tot semblen petits versos que has d’anar construint davant la càmera, cada pla és una lletra i cada troballa una paraula que, finalment i com una trena, s’entortolliguen amb les imatges per esdevenir el programa.

Quan comença a tenir un interès per la música?

Vaig començar veient una gent de Banyoles fent free style al carrer i vaig decidir provar-ho. Durant l’ESO, i coincidint amb l’època en què vaig tornar d’una estada a Gàmbia, a classe no m’assabentava de res i aprofitava aquest temps per fer versets que després formarien part de les meves cançons de rap. Els estudis a l’institut no els vaig acabar i em vaig posar a treballar durant força temps en una empresa de càtering. En aquella època també jugava a futbol amb el Porqueres i m’agradava molt estar en una terrassa de bar escrivint versos. Era una època guai, em sentia responsable i realitzat.

Aquesta vida que portava es va estroncar?

El 2012 es va morir el meu pare, fet que em va comportar haver d’assumir unes grans responsabilitats com a nou cap de família. Alguns membres de la comunitat gambiana em van venir a trobar per dir-me el que havia de fer a partir d’aquell moment i que, a més, havia de deixar d’anar amb els meus amics blancs perquè no eren musulmans i que això podia provocar que jo deixés de ser musulmà. Aquesta situació, amb 18 anys, la mare i quatre germanes petites, em va sobrepassar. Per altra banda, només veia situacions de racisme contra mi que em venien de la part blanca i que a vegades jo mateix magnificava. Vaig deixar la feina i vaig entrar en una espiral de descontrol: sortia molt de festa, bevia força alcohol, vaig començar a consumir substàncies i tot això em va convertir en un paio bastant conflictiu, amb mogudes vàries pel buit identitari que patia, bàsicament perquè cap dels dos universos en què vivia m’entenia.

Aquestes actituds li van portar conseqüències greus?

Després de liar-la moltes vegades i amb moltes confusions i conflictes continuats, vaig entrar tres vegades a la presó amb condemnes de 10, 6 i 7 mesos per delictes d’atemptat en contra de l’autoritat, amenaces i un furt. El temps m’ha ensenyat que puc repetir els errors del passat i això em fa mantenir amb la guàrdia ben alta. Continuo fent teràpia amb professionals que m’ajuda a tocar de peus a terra.

Fer lletres de cançons, és com una teràpia que l’ajuda?

Durant tota aquesta trajectòria negativa, el rap sempre ha estat allà i tota aquesta ràbia l’escric: aquest poli m’ha dit això, he vist aquesta actitud racista, etc. Totes aquestes situacions s’han anat abocant al paper i això em permet escopir-ho tot. Amb els amics, quan fem rap o free style, tenim la necessitat d’expulsar tot el que portem a dins. Amb els col·legues ens expliquem més coses quan fem un rap que quan parlem, ens deixem anar d’una manera molt autèntica on tot raja. També, i a través del rap, s’ha despertat en mi l’interès per la lectura i la literatura, per tenir més coneixement amb el qual pots fer més bons raps. Tot l’interès que no van poder fer-me despertar els mestres a l’escola, m’ha arribat amb el rap.

Quin paper juga la religió a la seva vida?

Estic en un moment en què crec que ja he evolucionat en els aspectes religiosos que se m’havien inculcat de petit i m’he quedat només amb els que són beneficiosos per mi. És difícil perquè per als religiosos continuaré essent una persona no religiosa, però ja no m’interessa complir per complir. Jo només reso un cop al dia i per a mi és com un moment de meditació. Per altra banda, el Ramadà m’agrada molt perquè em fa estar molt focalitzat amb mi mateix i el fet que t’obliga a pensar en la gana que estàs passant i t’enforteix. El Ramadà també fa família, especialment a l’hora de tallar el dejuni, i acabem coincidint tota la família a l’àpat on hi ha una satisfacció d’haver complert durant tot el dia.

Com veu el racisme actualment?

Per a mi el racisme està latent, hi ha moments que em fa la sensació que hi ha rebrots d’un racisme més agressiu, també perquè l’antiracisme està evolucionant i se’ns està començant a escoltar i a vegades se’ns estan obrint certes portes. El més preocupant és que hi ha un racisme silenciós i més amagat, que el sents, però no el veus. El racisme aquell de les mirades i les actituds corporals que et rebutgen i t’incomoden, però que no són suficients perquè tu obris la boca i li diguis a aquella persona: «Ei, estàs sent una persona racista amb mi», i això et fa mal. Arriba un punt que ja ets com un expert en detectar certes coses. Amb el temps he après que hi ha moltes maneres de combatre el racisme i una d’elles és fer-ho de manera més carinyosa: tu em mostres una mica d’odi, jo t’ensenyo l’amorós que puc ser.

Les seves lletres de rap les fa en català?

En una ocasió vaig veure a Banyoles un concert d’Adversaris i vaig adonar-me que es podia fer rap en català i que sonés bé. Se’ns va encendre la bombeta que es podia fer i que, a més, podia ser punyent, reivindicatiu i que funcionés. Inicialment, jo havia estat explorant les meves lletres en castellà, però després vaig passar al català descobrint autors que em van marcar molt com ara Miquel Martí i Pol, Joan Maragall o en especial Maria Mercè Marçal que em flipa molt.

Actualment vostè viu de la música?

Si viure de la música i ara també del programa de televisió és cobrar uns diners que et permeten estar tranquil mes rere mes, es podria dir que ara mateix sí. Jo tinc la sensació que no tinc res consolidat i que em doni la seguretat suficient. De fet, tinc un sol disc, Poesia per a Bandits, i altres cançons a l’Spoifty o a YouTube. També estic preparant un projecte relacionat amb aquest viatge que he tingut amb la poesia i el programa televisió i també tornaré a fer tallers de rap a instituts, que és una de les coses que més m’agrada. Fer escriure als joves uns versos i després rapejar-los amb una potència tan increïble que a vegades em fa sortir plorant.

Viure a Banyoles l’ha ajudat com a artista?

Banyoles m’ha fet artista. He tingut la sort de néixer i créixer aquí, en un poble on hi ha molts artistes, amb gent diversa i curiosa i que, per la mida d’una ciutat petita, fa més fàcil compartir aquestes inquietuds que més tard s’aboquen en les diferents formes d’art. Jo m’he nodrit d’aquesta Banyoles. Això es contraposa amb una altra part de la societat banyolina, més conservadora i que no em convenç tant, però no em sembla un error i d’aquesta evidència un aprèn a escollir el què més l’interessa.

L’Estany de Banyoles i el seu entorn, actua com a font d’inspiració per a vostè?

Les tres vegades que he sortit de la presó i abans d’arribar a casa, la primera parada que he fet ha estat a l’Estany. Baixar del cotxe, fer una cigarreta i fer uns crits a l’aire per celebrar la llibertat. A vegades mantinc converses amb l’entorn natural, li demano a l’Estany una certa ajuda i li explico el meu desig de fer les coses millor.

Subscriu-te per seguir llegint