Entrevista | Jordi Grau Periodista. Co-autor del llibre "Sense càstig. Deu crims impunes"

Més perilloses que les mitges mentides, les mitges veritats

El veterà professional de la comunicació analitza en un llibre alguns dels casos que més el van impactar

Jordi Grau, en una imatge d'arxiu.

Jordi Grau, en una imatge d'arxiu. / Aniol Resclosa

Matías Crowder

Periodista veterà de Girona, Jordi Grau i Ramió (Girona, 1957) va treballar en diverses publicacions, entre les quals Diari de Girona i El Punt Avui. Al costat de la periodista Tura Soler acaba de publicar Sense càstig. Deu crims impunes (La Campana), relat de deu crims que continuïn sense resoldre’s, que remunta el lector als casos més escabrosos de les comarques gironines.

A vostè i Tura Soler els deien «rates de claveguera».

I «putes del carrer». Ens ho deia el que en aquell moment era el nostre cap, però aleshores era una manera elogiosa de dir per què ens agradava ser al carrer.

Era diferent, la manera de fer periodisme?

Era molt diferent de l’actual. Aleshores podíem anar al lloc dels fets, arribar quan encara el cos de la persona assassinada hi era. Podíem parlar amb la policia, amb la família, amb els testimonis, algunes vegades fins i tot amb els detinguts pel crim.

Notícies de primera mà.

No són casos que expliquem des de la distància, sinó que els hem viscut. D’aquí el fet que ens convertim gairebé en personatges per explicar que hem estat al lloc dels fets.

Tot era diferent, aleshores.

Tancàvem edició a les dues del matí. Què podíem fer, després? Doncs anar a prendre unes copes perquè érem joves. Començàvem al migdia de l’endemà de ronda per les comissaries. No t’explicaven gaire, però a la nit te n’anaves als bars on es reunien a prendre una cervesa, i era on acabaves aconseguint la informació més important.

El periodisme ja no aprofundeix?

És més fàcil pujar una notícia d’una agència, d’una nota de premsa, d’un correu electrònic. I per a les empreses és molt més barat. A moltes empreses de periodisme ja no els interessa que es treballi d’aquella altra manera.

La informació local és més complicada?

Sí, perquè la gent coneix el tema i sap molt bé si t’estàs equivocant o no. Sobre el que ha passat en aquest moment a les Filipines, poques persones us podran rebatre la informació. Però si et parlo del que està passant al costat de casa teva, la informació local haurà de suportar la prova del cotó.

Importa menys la veritat, avui?

Un fet és un fet, la interpretació és lliure, però el fet ha de ser cert. En aquests moments hi ha gent que es dedica a escampar mitges veritats. Més perilloses que les mentides, les mitges veritats.

Estar al carrer és arriscat. Un dia gairebé no ho explica...

Va ser un cas de la Tura, que havia publicat una informació que era certa, però a la persona a qui es referia no li va agradar. Va venir a queixar-se a la redacció i ho va fer posant-me un ganivet al coll.

Quan el crim queda impune alguna cosa no s’acaba de tancar, mai?

Hi ha dues coses terribles: una és el cas de les desaparicions, i l’altra és els assassinats on la família no sap per què ha passat i per què ha estat.

Hi ha certa justícia divina, on el culpable acaba pagant?

Hi ha un cas, el del camioner assassí serial Volker Eckert, que va matar una seixantena de dones a tota Europa, que es va penjar. Quedarà impune des d’un punt de vista legal, però des d’un punt de vista diví la justícia li va aplicar ell mateix.

Existeix el crim perfecte?

Segons el meu amic, l’advocat Monguilod, el crim perfecte és aquell on el culpable es jutja i aquest queda lliure i no se’l pot tornar a jutjar mai a la vida.

Subscriu-te per seguir llegint