«Fa 30 anys sortien cent discos en català, ara se’n publiquen més de mil»

Els premis Enderrock fan 25 anys. Què veu, si mira enrere? 

Primer va ser la revista, abans que els premis. La vam muntar sabent que volíem fer més que una revista, no n’hi havia prou de crear un producte en paper, sinó que l’havien d’acompanyar de tot un seguit d’accions que teixissin una sèrie de complicitats amb el sector musical. Així va ser com vam muntar un concurs de maquetes, concerts, vam editar discos i llibres... i un dels elements que ens semblava imprescindible era reconèixer també els artistes, tant els contemporanis com els històrics que han aportat el seu valor a la música catalana. Així van néixer els premis.

I els premis s’han consolidat com uns Grammy catalans.

La referència sempre la tens dels artistes britànics o nord-americans, allà tot el sector de sempre es reuneix per reconèixer la seva feina. En la nostra mesura també hem volgut que els premis fossin un dia d’atracció per als artistes, més enllà dels seus èxits de públic, que també, sumant el paper de la crítica i de la gent. Ens semblava important tenir aquests dos barems, perquè visualitza la realitat de cada moment. En aquests 25 anys hem retratat molt bé les generacions artístiques que s’han anat succeint, cada set o vuit anys n’hi ha una que supera l‘anterior. Quan una escena musical és sana, passa això.

Com han canviat els artistes en tot aquest temps?

Radicalment. Als anys 90, quan vam començar, dominava el rock català, que va morir a finals de la dècada, i després va néixer el pop de ciutat tipus Mishima, Antonia Font... al cap d’uns anys va venir el pop folk amb Els Amics de les Arts i Manel, i tot seguit el mestissatge, la fusió, amb Txarango, La Pegatina i tants d’altres. I encara si hem de sumar una nova generació estarem amb la música urbana. Això dibuixa molt bé que cada generació s’identifica amb una sèrie d’artistes coetanis. Fa 30 anys sortien 100 discos a l’any en català, i ara se’n publiquen més de mil. El país encara no és normal perquè estem al voltant d’un 30% de música en català, però l’escena s’ha consolidat.

Què cal per tenir una escena musical sana, com deia abans?

Que hi hagi artistes, i cada cop n’hi ha més de més qualitat; la segona, que existeixin mitjans de comunicació que recullin aquest espectre; també ha d’haver-hi indústria musical, i ara hi ha moltes discogràfiques i els festivals han crescut molt. Finalment, hi ha d’haver una aposta de les institucions públiques. La suma dels quatre elements fa un panorama musical sa.

S’exporta la música en català?

Els grups de pop potser són més de consum intern, però la gent que fa mestissatge, música tradicional o d’arrel s’exporten arreu del món. Cantautors com Sílvia Pérez Cruz és una projecció a tot el món. I també els grups més alternatius, de punk o hardcore, com els Crim, que actuen a tot Europa.