Joaquim Nadal projecta el plaer dels sentits a «Confitura de vidre»

«El que he vist, el que he mirat, el que em meravella i enlluerna», escriu Joaquim Nadal (Girona, 1948) a l’inici del capítol que dedica a la vista, un dels cinc sentits sobre els quals vertebra Confitura de vidre (Univers), un llibre «intimista, de la literatura del jo», vinculat a la celebració dels «xarrups de felicitat i plaer que anem acumulant al llarg de la vida, en contrast amb els moments en què estàs malament. Perquè la felicitat contínua no existeix, arriba a trossos», assegura el catedràtic d’Història i polític.

Amb aquesta filosofia de gaudir els moments, Nadal atrapa «la més estricta quotidianitat, el valor d’un sol gest, d’un instant, d’una mirada, d’una percepció sensible», escriu, per a evocar, comenta aquest dimecres a Barcelona, «records que es projecten al passat recent o remot amb una allau de nostàlgia de la infància i l’adolescència, però també apuntant a moments actuals».

Nadal es «reivindica» més enllà dels seus llibres anteriors més acadèmics i polítics en aquesta obra, que va lliurar a la seva editora, Ester Pujol, el passat estiu, abans d’assumir fa un any el càrrec de Conseller de Recerca i Universitats del Govern de Pere Aragonès. Volum breu i de petit i cuidat format, forma part de la col·lecció La joie de vivre, de la qual dissabte que ve, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, parlaran en el Moll de la Fusta alguns dels autors que han publicat en ella; al costat de Nadal, entre ells, Josep Maria Fonalleras, Sílvia Soler i Rafael Vallbona.

El títol de Confitura de vidre neix de la primera narració, «en forma assatgística», amb la qual el va començar, evocant «la confitura de codony» que la seva àvia en deia «confitura de vidre». Tenia una textura i una superfície com de mirall vermellós amb un punt àcid i aspre, pel fruit del codony, que és com una poma però deformada, detalla.

I en aquest joc amb els sentits, que interactuen entre ells, ha delineat pinzellades del que ha vist, escoltat, tocat, assaborit i olorat. Sorprèn per exemple, amb la temptació de banyar-se nu a la platja, un dia que estava sol, en una aigua freda de maig, confessa qui admet ser «un gran tímid sentimental des que era jove en aquella Girona conservadora». Des que va començar en la política, afegeix, ha «après a administrar sàviament aquesta timidesa». I, una altra confessió: per això, i «per sentit del ridícul», mai el veuran ballant.

També ressorgeix el plaer «mitificat» d’una perfecta truita a la francesa acompanyada de pa amb tomàquet que va menjar de jove en el bar de l’estació de Portbou quan tornava a casa des de Marsella. «Portava tot el trajecte amb tren amb ella al cap i se’m va quedar el sabor a la ment», assegura.

O, en el tacte, «la pulsió de tocar». «La química de les pells és necessària en el joc iniciàtic del sexe. A mi, que vinc de família de fusters, m’agrada tocar les coses, la fusta de tota mena, abans i després de polir, o en els museus, encara que no es pugui, una escultura de pedra, de bronze, o la columna d’un claustre…».

Des de l’olfacte, rememora Nadal l’olor del fum junt «al plaer dels contrastos»: «La mala olor de la cel·lulosa de la fàbrica paperera de Sarrià de Ter, que ara és substituït per l’aroma de cafè de la fàbrica de Nestlé. O el del fum del cautxú dels pneumàtics cremats, que és horrorós, amb l’atractiu de l’olor del fum del foc de llenya domèstic de les xemeneies d’un poble». I d’aquí, el salt a quan era un jove excursionista i quan, sense por als incendis, es podien fer focs de camp. «El ‘foc joliu’, al qual demanàvem que allunyés als esperits malignes a les nits». Però també, afegeix, «l’olor de la mar, les algues, el iode, dels porcs…».

La mirada de qui va ser durant més de 20 anys alcalde socialista de Girona es posa sobre paisatges urbans o rurals, sobre camps recentment segats i sense segar, de prats que es converteixen en boscos. I aflora «l’obsessió per la sequera», amb el contrast de l’abundància i la falta d’aigua. Nadal té clar que «un escriptor ha de trobar el seu propi llenguatge.