«Al final, d’on ets? D’allà on hi ha la gent que estimes»

A «Estimada Gris», Sílvia Soler retrata una dona de quaranta anys amb la vida a la deriva, sense feina, acabada de divorciar i amb la mort del pare ben recent. Decideix marxar de Mèxic cap a la terra dels seus avantpassats, la Catalunya remota de què li havia parlat l’avi Antoni

Tan bé que ens van tractar els americans quan hi vam haver d’anar, i tan malament que els tractem avui quan volen venir aquí... 

M’ha agradat reflectir-ho a la novel·la perquè, a més a més, Mèxic va ser un dels països més hospitalaris amb els exiliats de la Guerra Civil. I molts catalans entre ells. Fins els rebien amb pancartes que deien «Benvinguts». Ho hem oblidat molt ràpidament.

Mèxic va ser un dels països més hospitalaris amb els exiliats de la Guerra Civil, ho hem oblidat molt ràpidament

Coneixia d’abans l’hospitalitat que ens va oferir Mèxic?

Llegint molts dels autors catalans que s’hi van exiliar, queda clar. Vaig fer un programa a la ràdio sobre la correspondència de Mercè Rodoreda amb autors que havien anat a Amèrica. En les cartes, que en principi no estan destinades a què les llegeixi altra gent, és on hi ha més sinceritat. Allà queda clar que hi van anar pensant que seria per quatre dies, i el cop que els va suposar quan van veure que hi havia Franco per temps. Vaig triar Mèxic per tot això, perquè hauria pogut fer transcórrer la novel·la en qualsevol país americà.

Què hauríem d’envejar els catalans dels mexicans?

Home! La relació amb la mort! Els mexicans viuen la mort a l’extrem contrari de com la vivim nosaltres. És una cultura que té la mort molt incorporada a la vida, i fins i tot a les festes. Això de barrejar la mort amb les disfresses, amb el menjar, amb la música... Contrasta amb nosaltres, que tenim la mort apartada de tot. Així ens va, que quan ens hi topem, ens suposa un drama.

En les cartes, que en principi no estan destinades a què les llegeixi altra gent, és on hi ha més sinceritat

Mentre que ells se la prenen millor.

És clar, les coses es coneixen millor com més en parles. Nosaltres preferim no parlar-ne.

Els orígens ens criden? 

Acabo de llegir «A casa teníem un himne», de la Maria Climent, i s’hi diu que les arrels són les persones. Expressa molt bé el que penso ara, després de tota una vida de donar voltes al tema. Al final, d’on ets? D’allà on hi ha la gent que estimes. Aquesta és la fórmula que acabem aplicant la majoria. Una altra cosa és que no requi gens voler conèixer els teus orígens.

Com la seva protagonista.

És natural, de la mateixa manera que els nens adoptats que són d’un altre país, arriba un moment que volen saber coses de la seva cultura. Ara bé, un cop ho has conegut, dius «molt bé, però jo sóc d’on vaig créixer i on tinc la gent que estimo».

Què significa la mort d’un pare?

Això és difícil de respondre. La mort del pare, o la de la mare, és perdre una mica les arrels que ens mantenen subjectes. La mort del meu pare per mi va ser tràgica, ja que jo era molt jove, però ho és a qualsevol edat. Fins que no perds el pare o la mare no et fas adult del tot. És més, encara que tinguis cinquanta anys, si en tens un dels dos, sempre sembla que t’hi pots recolzar.

Envejo dels mexicans la seva relació amb la mort, la viuen a l’extrem contrari de com la vivim nosaltres

És imprescindible marxar lluny, per recomençar una vida?

En absolut. Hi ha moltes maneres de «reinventar-se», que és el verb que es fa servir ara.

Observo certa sorna en el «reinventar-se». 

És que se n’ha fet un abús! Després de la pandèmia, tothom es «reinventava». No és més que el que hem fet tota la vida: si les coses no ens agraden, mirem de canviar-les.

Hi ha una edat màxima per reinventar-se, perdó, recomençar?

Anava a dir que mentre la salut ens ho permeti. Però sap què? I encara que no ens ho permeti, perquè hi ha una reinvenció mental. Vull pensar que no hi ha límit.

Vaig arribar als 50 mantenint allò de «fer-se gran té alguns inconvenients però té molts avantatges...» Res. Ara que en tinc 60, veig que la balança es decanta massa (riu)

Doncs ja que hi som, i que compartim generació: nota l’edat?

Molt. Vaig arribar als 50 mantenint allò de «fer-se gran té alguns inconvenients però té molts avantatges...» Res. Ara que en tinc 60, veig que la balança es decanta massa (riu).

Què m’ha d’explicar a mi...

I allò amb què intentem enganyar-nos, que si ets jove mentalment, ets jove. Doncs no: ets jove mentalment, però en un cos de seixanta. No tens l’energia dels vint, és sobretot qüestió d’energia, de ganes. Veig que físicament aguantaria, però ja no tinc tantes ganes de fer coses. Per no parlar de l’esvoranc entre la meva generació i les que estan ara a la cresta de l’onada, que es va fent més i més gran.

Subscriu-te per seguir llegint