Viatges entre Girona i el Marroc per educar millor

En un moment en el qual els agermanaments oficials entre les ciutats semblen haver quedat en segon pla, els projectes concrets de les entitats i les ONG resulten absolutament indispensables per entendre les relacions que sorgeixen de manera espontània entre comunitats i ciutats que tenen més en comú del que realment es podria pensar. Un bon exemple el tenim en l’intercanvi de professors entre Girona i la ciutat marroquina de Xauen, un projecte de l’ONG gironina Eccit, que permet als mestres dels dos municipis conèixer altres realitats i noves metodologies que després poden aplicar en el seu dia a dia, al mateix temps que tenen contacte amb les institucions i fan una mica de turisme. 

Yasser Sadoune, un dels coordinadors del projecte d’intercanvis, assegura que la idea va sorgir per «la necessitat de fomentar que hi hagi un coneixement més ampli de la cultura del Marroc, ja que hi havia un interès a la província per tenir més informació social, cultural i educativa sobre la gent que es troba aquí procedent d’aquest país». Com tots els inicis, va ser necessari fer ajustos, ja que «inicialment vam fer un viatge a Marraqueix, però no va anar bé i vam decidir fer el desplaçament a Xauen, que permet fer una aproximació més real a la cultura musulmana, marroquina i magribina».

A partir d’aquí, i gràcies a la col·laboració d’institucions i particulars marroquins, tot ha anat rodat i el projecte no ha parat de créixer. Com a part d’aquest creixement, explica que «després de fer el primer viatge el 2009, vam veure que també calia fer el desplaçament invers, no només anar nosaltres a visitar escoles allà i veure com funciona el seu sistema educatiu, ja que els professors marroquins també volien venir a Girona». Veient aquesta necessitat, des d’Eccit van demanar una subvenció a l’Ajuntament de Girona per finançar la visita dels professors marroquins, que, segons explica Sadoune, «també mostraven una voluntat de modernitzar els seus currículums, així com aprendre experiències de diferents ciutats com Girona, Figueres, Banyoles…».

Sobre els motius que els van portar a organitzar el primer viatge, Marcel Barbens, un altre dels coordinadors del projecte, recorda que «som països veïns, i nosaltres, que som mestres i treballem a escoles, vam veure la necessitat de conèixer una cultura que està a dins de les nostres aules».

A partir d’aquí, com sol passar en molts projectes, apareixen elements facilitadors, i en aquest cas és el fet que a Eccit «tenim un fill de Xauen, com és Yasser, i això ens ha facilitat molt poder aproximar-nos no només a les escoles, sinó a la cultura a dins de les cases; permetent un intercanvi satisfactori». Però remarca que en tot cas el projecte va néixer de «la necessitat de conèixer una miqueta més la realitat educativa d’aquests nens que arriben del Marroc», i s’ha consolidat en constatar que «els primers mestres que van anar allà ens ensenyaven que l’aprenentatge que es fa amb el viatge té un impacte molt positiu, perquè els permet connectar molt millor amb aquests alumnes». 

Descobrir per integrar

Pel que fa a les dades concretes, Laura De la Morena, que porta la part tècnica del desenvolupament de projectes a Eccit, explica que «la població immigrada més escolaritzada a la província és la marroquina, tot i que en termes generals la comunitat més nombrosa és l’hondurenya, i aquesta és una dada important sobre la qual treballar». En aquest sentit, Sadoune afegeix que «la segona generació migrant, que no han escollit ser-ho, viu una cultura dins de la casa i una cultura fora, i per als mestres conèixer aquesta cultura del país d’origen de l’alumne o dels seus pares ajuda molt a fer una bona aproximació, fet pel qual des d’Eccit precisament hem establert com a objectiu aquests nens, concretament garantir una bona aproximació a ells, descobrir com integrar-los. Per fer-ho la millor eina és conèixer el sistema educatiu del seu país d’origen per saber escolaritzar-los molt millor».

Seguint amb les xifres, Sadoune explica que 127 professors de Girona i 137 mestres marroquins han participat ja en el projecte, així com destaca que si no fos pels problemes amb el visat que en ocasions han tingut alguns professionals de Xauen, n’haurien estat més. 

L’element clau d’aquests viatges és que permeten apreciar formes de fer les coses molt diferents. Per exemple, Sadoune destaca que la postura de les famílies marroquines respecte l’educació dels fills és diferent que la que hi ha a Girona, ja que al país alauita els parents consideren que «l’escola sap més que ells», fet pel qual «aparquen els nens i deleguen completament la seva educació en les escoles». En aquest sentit, destaca que «els professors gironins que hi van veuen una altra manera d’afrontar l’educació, ja que això aquí no passa».

En relació a això, Helena Payan, professora de l’escola Josep Pous i Pagès de Figueres i que va participar en un dels viatges, assegura que «jo amb les famílies marroquines que he tractat no he tingut aquesta sensació de delegació, però sí que he apreciat que tenen una percepció diferent, però això és normal perquè és una cultura diferent». Per això, afegeix que «a mi l’intercanvi sí que em va ajudar moltíssim a connectar més amb les famílies marroquines, ja que el simple fet de dir a una mare que havia estat al Marroc, que havia menjat unes pastes o un cus-cus i que havia estat en una ciutat del seu país ja em va permetre acostar-me molt més a ella i a connectar molt més amb la seva filla, facilitant-ho tot molt en l’àmbit educatiu». 

La mateixa sensació té Carme Güell, professora a l’escola Camins de Banyoles i que també ha participat en els viatges, que assegura que «el fet d’explicar a les famílies que havia estat al Marroc visitant escoles va permetre que els pares i els alumnes s’obrissin molt més», tot afegint que «de les coses que més valoro és haver conegut com són les escoles allà, veure les diferències amb les nostres i poder entendre molt més els infants veient quina cultura han rebut a casa seva, com han viscut l’escola». Destaca que, «per exemple, una mare em deia que a l’educació d’allà tot és memorístic, i m’explicava que a ella no li havia servit de res, fet pel qual em deixava clar que li agradava com ho fem aquí perquè fem pensar, perquè fomentem un esperit crític».

Reflexionant sobre les metodologies, aposta per «trobar aquest equilibri, ja que hi ha famílies que no entenen com treballem perquè ho fem molt diferent de la realitat que ells han viscut al seu país». «El fet d’haver-hi anat i d’haver vist la realitat de les escoles d’allà moltes vegades provoca que les famílies marroquines tinguin una major confiança en nosaltres perquè veuen que tenim una mirada més oberta», afegeix.

«Si no coneixes hi ha més por»

Quan se’ls planteja a aquestes professores si el fet d’haver-hi anat els ha canviat la manera de fer classe, Güell assegura que «jo explico molt als nens que he anat a Xauen, sobretot quan entro a una aula nova; els explico que vaig provar el menjar, les coses que vaig fer, que em vaig pintar…, i només això ja fa que et mirin diferent, perquè aprecien que ets una persona que t’interesses per la seva cultura i t’importa el que fas». «Si tu coneixes, és més fàcil que et respectin, si no coneixes hi ha més por», explica sobre la situació a les aules. 

Per la seva part, Payan matisa que «el viatge ens ha ajudat a transmetre la nostra experiència a altres docents al mateix claustre, els hem pogut orientar sobre per què un nen o una nena actuen d’una determinada manera, perquè potser ho vam viure al Marroc, i així hem pogut canviar una mica la seva manera de veure les coses o d’actuar». En tot cas, aclareix que a l’aula «no he canviat pràcticament res, però el fet d’haver estat allà ja modifica la forma com et veuen», amb la importància que això té per arribar millor als alumnes.

A nivell personal, Güell assegura que «l’experiència em va encantar, i especialment pel fet d’anar-hi amb Yasser, que és una persona d’allà, poder anar a dinar amb gent d’allà, és molt diferent d’anar-hi com a turista, i de fet jo vaig repetir». Payan destaca «la convivència, el fet de conèixer gent, conèixer altres mestres, famílies magrebines..., és tot molt autèntic».

Pel que fa a l’evolució del projecte, Barbens remarca que «el fet de compartir sempre provoca que sorgeixi alguna cosa, i després cadascú afegeix de la seva collita segons el que es troba, però més enllà de l’intercanvi, que era la idea inicial, han anat sorgint objectius que hem anat cuidant i fent nostres». Així, per exemple destaca el fet que ara a l’inici de curs a les escoles gironines sempre hi ha un mediador d’Eccit «per dialogar amb les famílies i fer-les entendre com funcionen aquí les escoles, una cosa que també fan els professors marroquins quan venen aquí, i tot això enriqueix el projecte».

Barbens recorda que un dels anys l’intercanvi va consistir en distribuir mestres marroquins per totes les escoles que havien aportat professors que s’havien desplaçat anteriorment al regne alauita, «entrant a les aules i participant en les activitats, una cosa que va provocar un impacte molt positiu en els claustres d’aquelles 25 escoles».

Eines per al respecte

Sobre la situació actual a les aules amb els alumnes marroquins, Sadoune es mostra contundent, deixant clar que «a un nen immigrant de qualsevol país del món no el podràs entendre com cal si no tens respecte per la seva cultura i la cultura dels seus pares», afegint que «si el nen veu que com a professor per exemple no tens en compte els seus pares per a les activitats, ell t’anul·larà», i explicant que en ocasions en algunes escoles s’han produït «barbaritats com considerar que algunes famílies, només per la seva procedència, no saben res, i precisament és això el que volem corregir amb aquests intercanvis, que no deixen de ser eines per al respecte». 

Barbens, per la seva part, destaca que els professors marroquins que han vingut a Girona «han pogut veure que es fa un esforç important a les escoles a nivell d’integració, i que els mestres ho fem com podem i amb les eines que tenim, però en tot cas valoren que es tingui aquesta inquietud». 

I precisament això destaca Btissam El Hajtri, mestra a l’escola rural de Xauen, que assegura que «vaig conèixer el projecte a través d’un altre professor que me’n va parlar i em vaig animar a participar-hi, i personalment hi anava amb la intenció d’aprendre i de veure un altre sistema, poder-me fer una idea de com s’ensenya en un altre país».

Preguntada sobre el que més li va agradar de l’experiència, assenyala que va ser «poder veure un sistema organitzatiu diferent al nostre, més complexe, però crec que també més eficient que el que jo coneixia a l’escola de muntanya on treballo, i una altra cosa que em va sorprendre va ser la gran quantitat de material i recursos als quals poden accedir els professors a Girona amb gran facilitat». Afegeix que «també em va agradar molt poder visitar els centres per conèixer-los de manera pràctica, i no només teòrica» i destaca que «participar en aquest projecte, a més que em va agradar molt el viatge, em va aportar moltes idees que puc aplicar en la meva tasca diària, i a més vaig fer amics professors amb els quals encara seguim en contacte, intercanviant coneixements i recursos; ells m’ajuden molt en la meva feina i jo els intento ajudar a conèixer una mica millor les famílies d’origen magribí». Per acabar, remarca que «d’aquest projecte me’n vaig emportar una gran experiència i el recomano a tots els mestres, és una gran oportunitat d’aprendre i de passar-ho bé». 

Paral·lelament, Abdelwahid Affasi, professor de llengua i literatura a Xauen, explica que «vaig tenir el plaer i l’honor de participar amb diversos col·legues en les nombroses acivitats socioculturals de l’associació Eccit en l’intercanvi en els anys 2014 i 2019». En referència a la seva feina, recorda que «vaig poder conèixer diferents mètodes pedagògics i a nivell professional vaig poder interactuar amb professors i alumnes de diverses escoles de Girona, per posteriorment discutir els objectius pedagògics de les lliçons, intercanviant els nostres punts de vista i comparant els sistemes educatius dels dos països». Segons la seva opinió, «aquest tipus d’experiències són molt interessants i tenen un impacte molt positiu per l’intercanvi d’idees que es promou, així com ens permet adonar-nos de la importància de les relacions humanes». Explica que «aquest projecte té un valor inestimable per als participants, fet pel qual espero que aquest intercanvi continuï per permetre que professors i alumnes es coneguin millor». 

En qualsevol cas, tots aquests testimonis coincideixen en un mateix concepte, la necessitat de posar en contacte professors de dos països que estan més a prop del que marca la seva distància geogràfica, i precisament aquesta és la idea en què es basa el projecte d’Eccit, que ha vingut per quedar-se. 

Subscriu-te per seguir llegint