El retrat d’una Girona més lluminosa

"Girona ha deixat de ser aquella ciutat grisa que havia estat, i ara és una ciutat més lluminosa. Però com a ciutat continua essent un espai molt bonic, i per això rep els visitants que rep». El fotògraf Jordi Puig (Cerdanyola del Vallès, 1963) porta més de vint anys fent fotografies de la ciutat de Girona, i aquest és un dels canvis que hi ha observat. I ara en presenta el retrat més actualitzat al llibre Girona, en pedra viva, amb text de la periodista Eva Vàzquez (Girona, 1968), que acaba de publicar Triangle Books en una doble edició bilingüe, català-anglès i castellà-francès.

Aquest llibre ve a renovar en el catàleg de l’editorial el que fa més de vint anys Jordi Puig va bastir també a quatre mans amb el periodista Antoni Puigverd. «És un treball que ha estat molt vigent durant molts anys, però la ciutat canvia», explica el fotògraf instal·lat a Lladó des de fa molts anys i autor de molts altres treballs editorials, i molt variats (sobre espais naturals, sobre patrimoni, sobre artistes, sobre ciutats, sobre equipaments culturals, sobre les seves pròpies col·leccions...). A l’hora d’establir diferències entre aquestes dues aproximacions a Girona, assenyala que «en el que vam fer amb l’Antoni hi havia un component poètic molt important, i en aquest cas d’ara, tant en els textos com en les imatges hi ha una intenció més germànica, més de precisió, donant prioritat a l’equilibri i l’ordre...».

Malgrat això, Girona, en pedra viva comença advertint que «aquest és un llibre d’itineraris possibles per la ciutat de Girona, que deu tant als trajectes establerts per la tradició com a l’atzarós vagareig que propicien els records. Una ciutat és, en el fons, la suma dels passos erràtics que conforma cada visitant mentre hi passeja. Ser-ne oriünd o foraster no altera substancialment la certesa que qualsevol paisatge, fins i tot els que se sustenten en formes tan fixades com els nuclis històrics, només cobra vida amb l’experiència de ser-hi».

Segurament per això, Eva Vàzquez, que havia estat redactora de Diari de Girona i que ara escriu a El Punt Avui, la Revista de Girona i el digital El Temps de les Arts (a més d’haver estat comissària de diverses exposicions d’art), incorpora al seu text sobre la ciutat vivències personals, i també hi fa presents apunts de Girona d’altres autors, entre els quals Narcís-Jordi Aragó, Quim Español, Joaquim Ruyra, Santiago Rusiñol, Prudenci Bertrana, Narcís Comadira, Miquel Pairolí, Josep Pla, Jordi Arbonès o el mateix Antoni Puigverd.

La pedra i l’aigua

Així, Vàzquez planteja un recorregut molt personal per la ciutat en un text que arrenca parlant de la pedra i de l’aigua, elements imprescindibles a Girona, i que en ressegueix la història i la geografia, estretament lligades, des dels temps més antics i el nucli més clos de la ciutat originària, a les èpoques més recents i els seus espais més moderns. De manera semblant, després d’aquest text introductori, titulat precisament «Girona, en pedra viva», arrenca una «Suite fotogràfica» en la qual Jordi Puig documenta en imatges aquest mateix recorregut, amb un recull d’unes 200 fotografies que comença a les pedres del Barri Vell i acaba al parquet del pavelló de Fontajau, en un partit de l’equip de bàsquet Uni Girona.

«És un llibre fet entre dos amics», remarca Jordi Puig quan se li fa notar la complicitat entre text i fotografia: «L’Eva i jo ja hem fet uns quants llibres plegats, i ella ha escrit textos per a altres treballs meus». Aquest vincle es deixa veure en la tria d’imatges del fotògraf seguint l’escrit de la periodista, i també els seus gustos personals: «A la contraportada del llibre hi ha una imatge molt ‘parisenca’ d’un espai de Girona que a l’Eva li agrada de manera especial, i que vaig voler retratar i destacar». És la imatge que il·lustra la portada d’aquest suplement Dominical, que mostra el pont d’en Gómez vist des del passeig Canalejas.

De fet, més de la meitat de les fotografies que hi ha al llibre les ha fet Jordi Puig expressament per a aquest treball, mentre que les restants són imatges que havia captat en els últims quatre o cinc anys. Aquesta feina li ha permès també constatar detalls de la seva evolució com a fotògraf: «Sempre he reivindicat la fredor de la fotografia com una de les seves principals qualitats, és la línia de treball que m’interessa, i m’adono que ara fotografio de manera més freda que fa trenta anys, quan potser tenia més intenció poètica. Ara no en tinc tanta, i de fet penso que la millor manera d’ensenyar la poesia dels llocs és precisament agafar aquesta distància».

Tornar a fotografiar Girona tants anys després d’haver-ho fet per al llibreamb Antoni Puigverd li ha donat també l’oportunitat a Jordi Puig de reflexionar sobre l’evolució que ha experimentat la ciutat: «És una mica la tesi de l’Eva, que crec molt encertada, de que Girona ha evolucionat d’aquella imatge tan poètica, aquella Girona grisa i fosca, i ha anat canviant cap a una ciutat més lluminosa. I a més és una ciutat que com a espai és bonica, i per això tenim els visitants que tenim». Hi ha un altre element en aquesta evolució que Jordi Puig remarca: «Al marge que els monuments, els museus, i altres espais de la ciutat han guanyat amb els anys, i que també des de fa temps hi ha els universitaris, que li han donat molta vida, i des de fa un temps els ciclistes, encara que a alguns no els agradin, des del punt de vista d’una persona que ha de fotografiar la ciutat diria que està més ordenada. Potser hi ha coses que no ens agraden tant, però es veu, aquesta evolució; potser Girona ha perdut en aquests anys part de la poètica que tenia a canvi d’una qualitat de vida més alta».

Hi ha coses que no canvien, però, i d’aquesta manera Eva Vàzquez arrenca els seu text apuntant que «si parlem de Girona, haurem de saber dir alguna cosa sobre la pedra i l’aigua. De la duresa de la primera prové la monumentalitat, l’estructura, l’endurança; de la fluïdesa de l’altra emana l’atmosfera vaporosa i fugissera; el seu desgast. Romandre i esvair-se. Totes les ciutats es debaten entre aquestes dues energies primàries, però no totes les exhibeixen d’una manera tan evident». 

Després del seu recorregut per la geografia i la història de la ciutat, pels seus itineraris diversos, pels seus espais emblemàtics, pels seus indrets no tan bonics, per anècdotes i records personals, Eva Vàzquez n’usa un per lligar el present i el futur de la ciutat, a partir de la seva entrada en la «cultura de masses» per diversos factors com l’arribada del ciclista Lance Armstrong i d’altres, els rodatges de la pel·lícula El perfum i la sèrie Joc de Trons, o l’èxit gastronòmic d’El Celler de Can Roca, per citar-ne alguns. Per aquell temps, Eva Vàzquez deixava de viure al carrer Claveria: «Sempre he pensat que havia marxat del barri vell en el moment oportú, abans que fiquessin els residents dins una bonica peixera, però les ciutats a vegades desenvolupen els seus propis mecanismes de defensa, i aquest continua sent un recinte dinàmic, vivaç i tenaçment familiar».

Subscriu-te per seguir llegint