El privilegi de fer de periodista

Pere Duran (Banyoles, 1967) ja era el corresponsal del Diari de Girona a la seva ciutat (escrivia i feia fotografies) quan se’n va anar a fer el servei militar a Osca, on el van adscriure a un servei fotogràfic de l’Exèrcit. Allò li va permetre aprofundir en el coneixement d’aquesta activitat fins el punt que, només d’acabar la mili, el llavors director del diari, Jordi Bosch, li va demanar d’incorporar-se a la plantilla, i li va donar a triar si volia fer-ho com a redactor o com a fotògraf. Ell va optar per aquesta segona opció: «Em semblava que em podria moure més pels llocs, i que això m’agradaria més», explicava divendres, en una jornada habitualment molt moguda per als del seu ofici: l’alegria dels guanyadors del sorteig de la loteria de Nadal és una de les fotografies més buscades cada any per la premsa.

Des d’aquell moment que va decidir ser fotògraf enlloc de redactor han passat prop de quaranta anys, i ara Pere Duran repassa la seva trajectòria professional en el llibre Pere Duran. Una mirada periodística, el quinzè volum de la col·lecció Fotògrafs Banyolins, que ha editat Rigau Editors. En el pròleg d’aquest treball, el mateix Pere Duran apunta que mentre el preparava i revisava el seu arxiu «m’he adonat del privilegi que he tingut fent de periodista. Amb quasi quaranta anys dedicats a recórrer el territori per explicar-ne històries als diaris, la meva feina m’ha permès conèixer de prop multitud de persones i situacions interessants així com viure experiències molt diverses i de gran intensitat.»

Pere Duran va començar a fer fotografies amb la càmera del seu pare quan tot just tenia 15 anys: va sortir de casa per retratar els aiguats de Banyoles del febrer del 1982 i només en conserva dues imatges, perquè ell i càmera van caure a l’aigua, i el rodet (llavors hi havia càmeres amb rodets de pel·lícula que s’havien de revelar i positivar) es va fer malbé. Després d’aquest bateig (mai millor dit) en la pràctica fotogràfica, va continuar perfeccionant l’ofici mentre feia el servei militar, i a la segona meitat de la dècada de 1980 ja exercia de fotoperiodista professional.

El llibre que ara edita Rigau Editors té el valor afegit que inclou algunes imatges d’aquella etapa inicial de Pere Duran com a fotògraf, de la qual no hi ha constància als arxius dels mitjans per als quals ha treballat. Però el gruix del volum, com no podia ser d’altra manera, està dedicat a les imatges que ha captat en l’exercici de la seva activitat com a fotoperiodista, en la qual ha excel·lit, com posen de relleu les persones que escriuen al llibre: el fotògraf Tino Soriano, la periodista Rosa Gil, i l’arxiver municipal de Banyoles, Josep Grabuleda Sitjà.

Tino Soriano, prestigiós fotògraf que treballa entre d’altres per a National Geographic i que fa més de quaranta anys que viu a Banyoles, destaca en la presentació del volum que el lector hi trobarà «imatges d’esdeveniments que han succeït a la demarcació de Girona com si els estigués vivint en primera persona». I aquesta és, segons ell, «la prova de l’habilitat d’un fotògraf de categoria: estar situat sempre en el lloc més adient per compartir la vehemència, la por, la joia, el consol... passions que des de la seva posició privilegiada procura que arribin a milers, o a vegades a milions de persones, assimilades com a registres contundents i definitius».

Rosa Gil assenyala, per la seva part, sobre Pere Duran que «la seva capacitat de síntesi l’hi permet trobar la ‘foto definitiva’ en qualsevol context, sigui una exclusiva o un acte popular (...) En el seu treball hi ha un sòlid fil conductor construït gràcies a la passió per l’ofici de periodista, a la persistència, a l’ull que sap mirar, a un ressort que el fa anticipar-se als esdeveniments, al rigor i a l’honestedat».

És amb aquestes armes que Pere Duran va aconseguir les que segurament són les seves dues imatges més emblemàtiques; la del boiximà dissecat que s’exhibia al Museu Darder de Banyoles, i la que va captar de Jordi Pujol al balcó de la seva casa de Queralbs pocs dies després de confessar que amagava diners a Andorra. Aquesta instantània, la primera de l’expresident de la Generalitat després de la confessió, li va valer l’any 2015 el Premi Carles Rahola de periodisme en fotografia.

Però n’hi ha moltes més, de fotografies de Pere Duran, en aquest llibre. Fins a 150, que recorren tota la seva trajectòria i que estan dividides en quatre blocs: «Els inicis», «Banyoles subseu olímpica», «L’evolució constant» i «L’Estany Màgic». Els tres primers tenen a veure amb la trajectòria professional de Pere Duran, que després del Diari de Girona va treballar a El País, l’agència EFE i La Vanguardia, i també per a la Diputació de Girona (actualment té la seva pròpia agència de comunicació, Nord Media, i continua publicant al Diari de Girona i a La Vanguardia). El quart bloc del llibre esta dedicat a la relació que al llarg de la seva carrera Pere Duran ha mantingut sempre amb l’Estany de Banyoles -«crec que soc fotògraf per l’estany», sosté-, i que es tradueix en una selecció de fotografies que Tino Soriano descriu d’aquesta manera: «Un tractat magistral de l’ús de la llum, propi d’un fotògraf que fa quatre dècades que descriu l’actualitat més recalcitrant».

«Llarga vida al fotoperiodisme», acaba Soriano el seu escrit, una afirmació que lliga amb el final del text del mateix Duran, quan es planteja quin és el futur per als professionals de l’ofici davant dels canvis que aquest està experimentant. Què ens queda?, es pregunta. I es respon: «Només adaptar-nos a les noves realitats, posar en valor tot el bagatge acumulat amb els anys d’ofici i posar-lo a disposició dels nous temps i nous formats comunicatius per continuar oferint un periodisme de qualitat i, amb una mirada pròpia».

De fet, el títol del llibre és precisament Pere Duran. Una mirada periodística. En les seves 180 pàgines hi ha molts exemples d’aquesta mirada periodística de Duran: des de la vida social i cultural de Banyoles (activitats escolars, plens municipals, obres, fires i festes, actes populars...) al retrat de personatges locals (Lluís Vilà, Carles Fontserè, Albert Serra, etc.) i d’arreu del món (Xavier Cugat, Montserrat Caballé i Josep Carreras, Lady Di i la Reina Sofia, Mitterrand i González, Chirac i Zapatero, Felip de Borbó de regata a Platja d’Aro, gitanos del Bon Pastor...), i notícies de gran transcendència, com ara les manifestacions del procés independentista, aiguats i inundacions com el temporal Glòria, els efectes de la Covid, els Jocs Olímpics del 92..., incendis, el naufragi de l’Oca... «Estem davant d’un dels millors reporters que ha documentat les darreries del segle passat, i el que portem d’aquest atzarós segle XXI, que no és poc», diu Tino Soriano.

«Si ara fos el primer dia, faria el mateix», defensa Pere Duran quan se li demana que faci balanç d’aquests prop de quaranta anys: «Ha estat una distracció absoluta, passant d’un tema a l’altre sense parar, sempre amb la idea molt clara d’estar vinculat al territori gironí perquè té molta importància, una mida adequada per tenir-ne un cert domini, però al mateix temps és prou especial perquè encara ara hi apareguin temes que em sorprenen». En aquest sentit, posa en valor la feina del fotoperiodista en un temps en què hi ha un «mar d’informació», segons ell: «És molt important poder informar, i fer-ho amb rigor. Quan hi ha un problema gros o alguna situació important, la gent ho ha de saber, i si no hi som els periodistes és molt difícil que s’expliqui bé. A vegades pot ser dur, però crec fermament en un periodisme que informi, que sàpiga destriar el gra de la palla, i transmetre allò que passa. Això és el que em fa bellugar, encara».

Subscriu-te per seguir llegint