Pedro Sánchez: el desafiament del resistent

Amb la convocatòria d'eleccions anticipades, un moviment audaç o temerari, segons es vegi, Pedro Sánchez escriu un capítol més del seu manual de resistència, amb l'esperança que la història segueixi endavant, però també amb el risc cert que el relat esdevingui en epíleg.

La carta dels comicis va ser la resposta elegida pel president del Govern després d'encaixar i assumir el cop que el 28-M va assestar al PSOE a ajuntaments i comunitats autònomes. Acostumat a afrontar situacions polítiques extremes, el líder dels socialistes encara un altre desafiament d'envergadura, després d'una carrera repleta d'obstacles, que ha anat sortejant entre contradiccions i rectificacions, però també amb el pragmatisme, la resistència i la gosadia que han caracteritzat la seva marxa des del seu ascens al lideratge del PSOE.

Madrileny del barri de Tetuan (29 de febrer de 1972), es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Complutense, després d'estudiar en l'institut Ramiro de Maeztu, d'on li ve la passió pel bàsquet i per l'equip de l'Estudiants, en la pedrera dels quals va jugar fins als 21 anys.

Encara que va optar pels números per a llaurar-se un futur, des de jove li van inculcar a casa l'interès per la política. El seu pare, Pedro, militant del PSOE, va ser gerent de l'Institut Nacional d'Arts Escèniques i Música durant el govern de Felipe González.

La seva mare, Magdalena, funcionària de la Seguretat Social i universitària tardana, li va contagiar la seva admiració pel primer president del Govern socialista. L'any 1993 va fer el pas d'afiliar-se a l'agrupació socialista del barri, iniciant un camí que mai va pensar que li portaria a la Moncloa. Després de llicenciar-se en la carrera el 1995 i fer la mili, es va apuntar per primera vegada a la llista de l'atur i va obtenir un primer treball en una assessoria fiscal on guanyava 40.000 pessetes 'en negre', com ell mateix va revelar.

La falta d'oportunitats va portar a emigrar als Estats Units, on va treballar en una empresa financera de 'noi dels encàrrecs' portant papers d'un costat a un altre. Després, va anar a Brussel·les a cursar un màster en Economia Política Europea en 1997 que li va obrir la ment i li va permetre aprendre idiomes.

Amb la motxilla plena d'experiències, va tornar a Espanya en 2000, on va tornar a allistar-se a l'atur abans de treballar en l'OCU. Els seus contactes li van obrir la porta de Ferraz, on va ser assessor d'Economia de l'Executiva Federal entre 2000 i 2004, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general. Al temps, es va estrenar com a regidor a l'Ajuntament de Madrid, on va mantenir l'acta fins a 2009.

En la seva faceta d'economista, va compatibilitzar l'activitat política amb la de professor associat de la Universitat Camilo José Cela (Madrid), on es va doctorar en 2012 amb la qualificació d'excel·lent cum laude en un doctorat que va rebre després múltiples crítiques. Al setembre de 2009, amb Rodríguez Zapatero en la Moncloa, va pujar un graó en passar a ocupar l'escó que va deixar vacant l'exministre Pedro Solbes. Al no revalidar-ho, es va posar a fer classes i a treballar com a autònom en una consultora, però el destí li va fer una altra picada d'ullet i va tornar al Congrés al gener de 2013 per a substituir a Cristina Narbona.

L'ascens en poder

Al juliol de 2014, es va presentar a les primàries i va ser elegit secretari general del PSOE com a relleu d'Alfredo Pérez Rubalcaba després de derrotar a Eduardo Madina i a José Antonio Pérez Tapias.

Va ser l'inici d'una etapa convulsa per a la política espanyola i també per als socialistes. La implosió del bipartidisme, entre altres motius, va arrossegar al PSOE fins al seu pitjor resultat històric en les eleccions generals de 2015. Sánchez va rebutjar llavors oferir els seus vots per a permetre governar a Mariano Rajoy, qui tampoc comptava amb una majoria suficient, i va aconseguir en 2016 un acord amb Ciutadans per a protagonitzar la primera investidura fallida de la història de la democràcia a Espanya.

El bloqueig polític va abocar a unes noves eleccions, aquest mateix any, en les quals el PSOE va aprofundir en la seva caiguda. Ferm en el seu “‘no’ és ‘no’”, va descartar de nou facilitar que Rajoy resultés investit, obrint una crisi en el PSOE que acabaria cobrant-se la seva pròpia dimissió. Va ser només un parèntesi. Des dels marges del partit, Sánchez es va llaurar la seva fama de resistent per a tornar a la Secretaria General en les primàries de 2017, derrotant en la votació a Susana Díaz i a Patxi López.

Un any després, després de la decisió de l'Audiència Nacional sobre la primera macrocausa del cas Gürtel, va presentar la moció de censura que va descavalcar al Govern del PP de Rajoy, secundat per les forces d'esquerra, nacionalistes i independentistes. Però en 2019, gairebé sense pausa, Sánchez va tornar a sotmetre's per partida doble a l'escrutini de les urnes, en la segona repetició electoral -abril i novembre- en tres anys. En tots dos casos el PSOE va resultar el partit més votat, amb majoria simple, però només després dels segons comicis va aconseguir un acord per a governar després de pactar un Executiu de coalició amb Unides Podem i aconseguir el suport o l'abstenció d'altres formacions.

Ara, gairebé al final de la travessia d'una legislatura agitada, Sánchez torna a posar en joc els seus dots d'estrateg per a continuar resistint.