França tomba el Marroc i atrapa la final

No n’hi va haver prou amb el constant entusiasme en un temple en ebullició. Tampoc amb la valentia envejable d’una selecció ja per sempre icònica, cultura pop del futbol universal, aquest Marroc del Mundial de Qatar, que en tot moment va tenir clar que França li podia prendre tot excepte l’orgull.

I així va ser, però quin orgull va exhibir, mai clavant el genoll al terra, sempre rebel fins l’instant en què el desenllaç va ser ja inevitable, amb el 2-0 i el xiulet definitiu. La selecció de Deschamps pugnarà amb l’Argentina per revalidar el títol de campiona del món i el Marroc romandrà a l’arcà d’aquest esport durant dècades. Totes dues van guanyar anit dimecres a l’estadi Al Bayt, encara que a curt termini només França sigui capaç de sentir-ho.

Fiable regularitat

La final de Lusail llançarà diumenge (16.00 hores) un duel de bicampiones, de França contra l’Argentina, d’Mbappé contra Messi, del demà contra l’ahir per determinar qui mana avui. La vigent campiona arriba a l’última estació amb la recepta de tot el campionat, guanyant totes les trobades sense aparentar suficiència en cap d’elles.

Davant una Argentina a estones ciclotímica, la fiable regularitat gal·la. I el mèrit del Marroc (que lluitarà dissabte, 16.00 hores amb Croàcia per acabar tercera) va radicar principalment en això, en ser capaç de discutir la millor virtut d’un rival, pam a pam, sens dubte superior.

Els compassos de La Marsellesa van estar acompanyats d’alguns xiulets, minoritaris en tot cas, preludi del sonor festival marroquí durant el seu propi himne i en tot el partit. Supurava sang l’estadi Al Bayt, vermelles les seves graderies plenes de cors en contínua sístole, vermelles com els telers àrabs que guarneixen els sostres de les graderies al temple de Jor.

Una extensa franja del planeta, sempre menyspreada pel futbol i, en general, per un Occident que la mira per sobre de l’espatlla, representada en aquest Marroc que ja havia sacsejat una de les antigues metròpolis i buscava fer el mateix amb l’altra.

Capital Griezmann

Però França no és Espanya, no com a mínim en aquest Mundial. On una xiuxiuejava amb dolçor, l’altra mossega amb obstinació. Només els jugadors de Deschamps van necessitar cinc minuts i una badada mínima per destapar el seu frenesí rumb a la seva cita final amb l’Argentina. El Yamiq, un central pel qual el Valladolid va pagar 250.000 euros, va perdre l’atenció davant de Griezmann, un davanter convertit en el millor migcampista del Mundial pel qual Barça va pagar 135 milions d’euros, i tot es va precipitar.

Giroud va acabar recollint la pilota, però el seu xut va virar de trajectòria al copejar en un defensor marroquí. Theo Hernández va sentir llavors la presència de la pilota a prop seu i va resoldre la incertesa amb una tisora que va clavar directament al pit del Marroc. Era la primera vegada en tot el Mundial que rebia un gol del seu rival, ja que l’únic encaixat fins aleshores, davant del Canadà se’l va marcar l’ahir lesionat Aguerd en pròpia porta.

Rebel·lió vermella

Va respondre bé i ràpid la selecció de Regragui amb un xut llunyà d’Ounahi repel·lit per Lloris, però aviat va entrar en crisi, lligada de mans per la superior fortalesa d’una França que va desaprofitar l’oportunitat de clavar l’estocada al rival. Giroud, en dues vegades: a la primera va fregar el pal ia la segona, després d’un intent previ d’Mbappé, no va encertar.

Es va acabar recomponent el Marroc quan el primer temps ja expirava, després d’aprofitar Regragui la lesió del seu capità Saiss per trencar la línia de cinc defenses amb què havia decidit desafiar el campió. Va amenaçar a través de la pilota parada en l’aproximació al descans, deixant com a més fita una plàstica xilena que El Yamiq va estampar al pal.

Empoderada, el Marroc va tocar a punt després de l’intermedi, pujant la febre a una França a la qual de sobte se li van disparar les pulsacions. La taquicàrdia la va frenar Konaté, salvant una fiblada letal de necessitat d’En-Nesyri a l’àrea petita. Va ser encomiable observar la selecció africana proposant un cos a cos a França, empetitida en molts moments.

Infortuni cruel

Però, arribat el moment, a 11 minuts del final, la utopia es va esvair. I només va passar com ho va fer, de manera cruel, fruit d’un infortuni. Un xut d’Mbappé que no anava enlloc va rebotar al peu d’Abde i la pilota va caure franca a Kolo Muani, que va embocar a plaer en el qual segurament era el seu primer contacte amb l’esfèrica en tot el matx.