City Football Group, un projecte d’origen català, capital àrab i ambició global

«Estic segur que d’aquí a100 anys el Manchester City existirà. Però continuarà llavors existint Google?». Aquesta reflexió correspon a Ferran Soriano, l’home que en 10 anys ha convertit un club que ni tan sols formava part del Big Six de la Premier League en una superpotència europea. La seva ambició és la de seguir alimentant la marca citizen construint el primer gran hòlding futbolístic global, del qual forma part el Girona FC, tot i que avui la seva preocupació més gran probablement és la nova investigació iniciada per la competició britànica davant el possible trencament d’un centenar de normes pel camí. I és que l’ascens a l’olimp del futbol s’ha fet gràcies a una injecció de 1.012 milions de lliures des que Abu Dhabi va prendre el control del club el 2008.

El City va ser el primer cas del que la indústria del futbol ha denominat clubs-Estat -després arribaria el PSG i ara el Newcastle-, els quals es considera que han distorsionat i provocat inflació en la indústria. Durant 15 anys, els reguladors van acceptar que el club que avui entrena Pep Guardiolaacumulés unes pèrdues de 747 milions de lliures per tal de construir plantilles a les quals no podrien aspirar amb el seu volum real d’ingressos, segons la informació dipositada al Registre Mercantil del Regne Unit.

I aquesta és la crítica de bona part del sector, dividit entre els que critiquen les formes i els que lloen el projecte amb un clar segell made in Barcelona. Ferran Soriano va sortir de la junta directiva del Barça el 2008 i no va poder postular-se com a candidat en les eleccions del 2010 perquè no li ho van permetre. L’executiu va ser l’elegit per un grup d’empresaris catalans per presidir Spanair el 2009 i no van veure amb bons ulls que pogués compaginar les dues activitats. La història canviaria el 2012.

El 30 de gener d’aquell any l’aerolínia va acabar presentant concurs de creditors i una setmana abans ja s’especulava amb el possible salt de Soriano al City. Després de fracassar l’intent de venda de Spanair a Qatar Airways pels riscos que implicava l’operació, la Generalitat va deixar caure la companyia i l’executiu era lliure per tornar al món de la pilota. I així seria l’agost del 2012, amb un traspàs que –com passa en altres ocasions amb els tècnics– va suposar l’arribada de Soriano i nombrosos executius que l’havien acompanyat en l’intent de construir una companyia d’aviació que rivalitzés amb Iberia.

L’exvicepresident del Barça va agafar la carpeta d’idees que li hauria agradat aplicar al Camp Nou i es va endur el seu equip de confiança. Jorge Chumillas va deixar la direcció financera de Spanair -abans va passar per Puig- per assumir la mateixa responsabilitat al Manchester City el gener del 2013, mentre que Nuria Tarré passaria primer per Grandvalira per l’any 2015 retrobar-se amb els seus excompanys com a directora de màrqueting. Del Barça reclutaria Omar Berrada, que va arribar com a responsable de negoci internacional i avui ja és el director d’operacions del grup, i ja el 2019 va incorporar oficialment Esteve Calzada com a director comercial, després de diversos anys assessorant externament. En la parcel·la esportiva, abans de l’arribada de Pep Guardiola, la direcció de futbol recau en Txiki Begiristain després del seu pas pel Barça i tota la xarxa de scouting a Llatinoamèrica la supervisa Joan Patsy.

Influència blaugrana

Aquesta influència blaugrana s’ha notat amb escreix en la definició de la identitat futbolística del Manchester City, però també ha quedat clara en l’aplicació d’idees disruptives que Soriano mai va ser capaç d’aplicar als despatxos del Camp Nou per la singularitat del club. Sense anar més lluny, la primera operació corporativa que va executar va ser la compra d’una plaça a l’MLS amb els New York Yankees el 2014. Vuit anys després la franquícia de la lliga nord-americana de soccer continua perdent diners, però ha estat un actiu crucial per donar dimensió global a la marca citizen i comptar amb un club en el mercat mundial més gran del patrocini. Així consumava una iniciativa que el 2009 el Barça va decidir descartar després de diversos mesos negociant la compra d’una franquícia a Miami amb Marcelo Claure, un dels inversors més grans del sector tecnològic i que des del 2020 controla el Girona FC al costat del City i de Pere Guardiola, germà de Pep.

El conjunt gironí és un dels 12 que Abu Dhabi ha adquirit per donar forma al City Football Group. Avui el hòlding el formen Manchester City (Anglaterra), New York City (Estats Units), Melbourne City (Austràlia), Yokohama Marinos (Japó), Montevideo City Torque (Uruguai), Girona FC (Espanya), Sichuan Jiniu (Xina), Mumbai City FC (Índia), Lommel SK (Bèlgica), ESTAC Troyes (França), Palerm FC (Itàlia) i Club Bolívar (Bolívia), que és propietat de Claure i es va integrar com a club associat en la seva xarxa. A aquests s’hi ha d’afegir l’Esporte Club Bahia del Brasil, adquirit a finals del 2022 per gairebé 130 milions d’euros.

L’elecció dels països no és casual, ja que ha permès al grup plantar bandera en els mercats comercials més grans de tot el món, a la vegada que comptar amb filials en alguns dels països que tradicionalment han produït alguns dels talents futbolístics més grans. Dit d’una altra manera, un mix entre complir l’objectiu d’augmentar els ingressos i reduir l’elevat cost que en l’última dècada ha assumit el City per fitxar futbolistes, després d’acumular una inversió de 1.077 milions de lliures en fitxatges des de l’arribada d’Abu Dhabi al capital.

És gairebé una necessitat, ja que totes les investigacions sobre el club han girat entorn de la realitat dels seus ingressos, especialment després de la massiva filtració de documents de Football Leaks el 2018. Aquí es va evidenciar el que molts encara critiquen, i és que la facturació del Manchester City està molt influïda per marques directament vinculades a la propietat i amb preus allunyats de la realitat del mercat. Avui, sis dels seus 32 patrocinadors globals tenen la seu a Abu Dhabi, als quals s’afegeixen tres més en l’àmbit regional. Ara bé, percentualment té una rellevància molt més significativa, ja que controlen o han controlat alguns dels principals actius publicitaris.

Etihad, l’aerolínia oficial d’Abu Dhabi, apareix al frontal de la samarreta del Manchester City des del 2009 i també dona nom a l’estadi. Segons la filtració, aquest contracte està valorat en 67,5 milions de lliures (76,2 milions d’euros), més que el que, per exemple, rep el FC Barcelona de Spotify. Per què? Perquè els documents de Football Leaks van revelar que, en diverses ocasions, els pagaments no els realitzava l’aerolínia, sinó Abu Dhabi United Group (Adug), el vehicle d’inversió que també posseeix el City.

Com a mostra d’aquesta acusació, aquest correu del mateix Chumillas el 2012: «Tindrem un dèficit de 9,9 milions de lliures per complir el FFP [Financial Fair Play] de la Uefa [...] El dèficit es deu a l’acabament de RM [una referència a l’entrenador Roberto Mancini]. Crec que l’única solució que queda seria una quantitat addicional d’ingressos de patrocini d’AD [s’entén que Abu Dhabi] que cobreixin aquesta bretxa».

Irregularitats prescrites

Aquestes són les proves per les quals la UEFA va voler expulsar dos anys d’Europa el City i no va poder perquè el TAS va considerar que havien prescrit les possibles irregularitats. Ara ho intenta la Premier. Són proves que el hòlding futbolístic més gran es va construir per la via ràpida i de forma artificial per entrar a competir amb l’elit i executar una visió que avui fins a 80 grups -entre clubs i fons d’inversió- miren de replicar arreu del món.

Perquè els que pensen en rendibilitat sí que veuen un veritable potencial en el que avui és el hòlding citizen, que entre que va obrir el seu capital a China Media Capital el 2015 i l’entrada del gegant Silver Lake el 2019 es va revaloritzar un 60%, i va aconseguir una valoració de 4.800 milions de dòlars (4.357 milions d’euros). Més rellevant encara: Abu Dhabi va comprar el club el setembre del 2008 per només 200 milions de lliures esterlines.

Ara bé, quan entrarà en verd és més difícil de predir. Mentre que el club de la Premier League sí que dona beneficis de manera consistent, amb el parèntesi de la pandèmia, la matriu del grup que escapa al control de la Uefa i la Premier League segueix molt lluny de guanyar diners. Al City Football Group s’hi van traslladar part dels costos d’estructura i assumeix el cost inicial de totes les inversions, per això, malgrat que el club de Manchester representa el 90% de tots els ingressos, no pateix les conseqüències comptables de crear un imperi que -entre clubs, fons d’inversió en start-ups i iniciatives d’entreteniment– ha perdut 590 milions de lliures entre el 2014 i el 2021.

Es desconeix quan s’espera que el conjunt del hòlding entri en beneficis, però avís a inversors: el que Soriano considera que no és discutible és que d’aquí cent anys continuaran existint.

Els beneficis per al Girona de formar part de l’estructura

El City Football Group és l’accionista majoritari del Girona, perquè posseix el 47% de l’accionariat. Però Ferran Soriano, el seu cap visible, no està sol: l’acompanyen Marcelo Claure (35%) i Pere Guardiola (16%). Les tres parts són fonamentals per entendre el canvi que ha viscut l’entitat blanc-i-vermella, que ha passat de maleir-se per solucionar els seus deutes a comprovar com omple el seu estadi en una categoria, Primera Divisió, a la qual no havia ni somiat que arribaria. Qui va començar abans la seva aventura a Montilivi va ser Pere Guardiola, intermediari en la venda el 2015 del club a TVSE Futbol, una operació en la qual es va vincular a Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa, exdirectius de Canal+ França. Amb el primer ascens a l’elit tot va quedar al descobert: l’agost del 2017 s’oficialitzava l’entrada del Girona al City Football Group, que en un primer moment va compartir protagonisme directe amb Pere Guardiola, quedant-se un 44,3% d’accions cadascun (l’11,4% restant continuava en mans dels petits accionistes). Aquesta operació va enviar directament el Girona a una dimensió desconeguda. Ja no només pel que fa a l’aspecte esportiu, perquè va poder enriquir les seves plantilles amb cessions de joves talents als quals hauria estat impossible accedir amb recursos propis, sinó perquè formar part de l’estructura és endinsar-se en un món en què tot és possible: tots els equips del grup posen en comú llistes de futbolistes, metodologies, equips mèdics, etc. Després de diverses ampliacions de capital, el 2020 va arribar la tercera pota de l’equació: l’empresari Marcelo Claure, que va comprar bona part d’un pastís molt llaminer.

Subscriu-te per seguir llegint