La vida més enllà del futbol

De sobte, en un obrir i tancar d’ulls, els somnis s’acaben. Allò pel que portaves lluitant des de petit manca d’importància, esdevé insignificant i et trobes a l’atur, entrant al món laboral amb gairebé 40 anys sense saber quin ofici escollir -la majoria de gent et treu com a mínim dues dècades d’avantatge- o, encara menys, què escriure al teu currículum per poder trobar feina. És més, comences a evidenciar que, acostumat a no preocupar-te mai pels diners ni controlar exactament el que gastes, els números del teu compte corrent comencen a baixar en picat. No saps com revertir una situació que per tu és completament nova i t’angoixes. N’hi ha que fins i tot pateixen depressió. Aquesta és la crua realitat, majoritàriament, del futbolista retirat. Després de dedicar-se únicament i exclusivament al futbol des que té ús de raó, topa amb el món real. Però hi ha vida més enllà del futbol. I tant que sí. Així s’ho recorden sempre que queden els exjugadors gironins Ángel Martínez (37 anys) i Albert Dorca (40 anys) i l’actual davanter del Peralada, Joan Tomàs (37 anys), que tot i continuar en actiu s’està preparant per quan arribi el moment de penjar les botes.

«Fins que no te n’adones que la teva carrera s’està acabant, no et poses les piles», comenta Ángel Martínez. «És el meu problema», corrobora Joan Tomàs. «He començat tard a preparar-me perquè vaig jugar molts anys a l’estranger i no sabia ni com posar-m’hi amb un altre idioma. Tot es feia en grec, gairebé no es parlava l’anglès. Era impossible. També vaig descartar estudiar online... Ara m’estic traient el carnet d’entrenador a correcuita, però per tenir-lo es necessiten tres o quatre anys i tampoc tens la garantia de trobar un equip després», insisteix el davanter xampanyer. En la seva àmplia trajectòria, format a l’Espanyol i passant per Vila-real o Celta, entre d’altres, destaquen quatre temporades a l’AEK Larnaca xipirota i les experiències a Grècia amb el PAS Lamia i a Indonèsia amb el Persija Jakarta.

«Tothom vol continuar en el món del futbol i no hi cap tothom. A part que hi ha gent especialitzada. S’ha d’entendre. Crec que falta molta orientació laboral per als jugadors per saber cap a on podem enfocar el futur», apunta Ángel Martínez. Joan Tomàs afegeix: «També falta orientació econòmica. Al llarg de la meva carrera he guanyat diners, però a part d’anar-los guardant tampoc sabia què fer-ne ni com invertir-los. Em vaig divorciar, vaig tenir problemes personals, una inversió de negocis que va sortir malament... Porto molts anys vivint dels estalvis».

Viure al marge de la realitat

Ángel Martínez comenta que «quan tens la sort, com nosaltres, de dedicar-te professionalment al futbol, no tens la necessitat de pensar en l’endemà». «És una vida al marge de la realitat. Molt bona, la veritat, però gastes: surts a dinar fora, vas de vacances, et compres un cotxe... Jo, per exemple, no sabia ni quan pagava d’assegurança perquè al banc no deixaven d’entrar diners. A mesura que passen els anys, vas cobrant menys i menys fins que un dia no cobres més. Es talla en sec. Després tot són presses, ansietat, desorientació... Busques cursos sense sentit i, quan veus la durada, t’enfonses. No tenim tantes facilitats com la gent pensa. Som iguals, amb la diferència que hem de començar des de zero. Acceptar el canvi costa molt», assegura l’exmigcampista amb passat a l’Espanyol, Rayo, Girona i Anglaterra en la Championship i League One, segona i tercera lliga anglesa, respectivament. Va retirar-se al Sabadell al final de la temporada 2020-21 arran d’una greu lesió al genoll.

La dificultat per demanar ajuda

A banda de «la pinya que hi ha al vestidor», com bé comenta Joan Tomàs, també costa «demanar ajuda» als companys. «Tenim interioritzat ocultar els problemes. Com a jugadors, sempre hem hagut d’aparentar, entre cometes, mostrant-nos forts i preparats per jugar. Més enllà de com han anat els partits o quins són els objectius de l’equip i que et diguin constantment ‘has de tirar endavant’, hi ha poca comunicació. El salari de cadascú sempre ha estat tabú... Resulta dificilíssim demanar ajuda o confessar com et sents, en gran part per la societat on ens hem criat en què l’home no pot tenir debilitats», reflexiona Ángel Martínez. «No pots amb tot. Si no t’atures un moment a pensar amb perspectiva i agafes les regnes de la teva vida, estàs fotut. La meva dona m’insisteix molt perquè jo encara estic jugant, però se m’acaba i he d’espavilar-me», assegura Joan Tomàs.

«Les xarxes socials també et creen ansietat. Un excompany penja una foto amb un cotxe millor que el teu, un altre és entrenador o fa de comentarista a la televisió... Has de saber quedar-te al marge perquè tu tens el teu propi camí. Només has d’obrir el ventall, no tot és només futbol», manifesta Ángel Martínez que s’ha animat amb el coaching esportiu, fa d’analista a Espanyol Media, col·labora al programa ‘21’ d’Esport3 i també està a la llista del PSC de Girona a les pròximes eleccions municipals.

El paper de la parella i l’entorn

Tant Ángel Martínez com Joan Tomàs valoren el suport incondicional que han rebut per part de les seves dones. «Portem una família al darrere i la meva dona també carrega els meus problemes, a banda de deixar-ho tot quan vaig decidir anar a l’estranger encara que ella no tingués res allà o no pogués progressar laboralment», recorda Àngel Martínez. Per la seva part, Joan Tomàs diu que «pateixen com tu o més»: «Nosaltres no ho expressem gaire, i la majoria de coses ens les quedem a dins, però elles se n’adonen». «Han hagut de renunciar a moltes coses perquè nosaltres fóssim futbolistes i mai els ho podrem tornar. De cares enfora pot semblar atractiu estar amb un futbolista, però és sacrificat. A part que la gran majoria no cobra 5 milions d’euros l’any. Elles sempre han anat a remolc nostre per la nostra il·lusió», conclouen els dos.

La transició cap a la retirada

Ángel Martínez reconeix que una de les coses que més li va costar quan es va retirar va ser agafar el son: «Cada nit somiava amb futbol. En marcar el cap de setmana, tornar a l’Espanyol, jugar al Girona, pujar a Primera, anar a la selecció, guanyar al Bernabéu... Segurament eren somnis difícils, però no eren impossibles perquè jo era futbolista. Quan vaig assumir que s’havia acabat, no podia dormir. No trobava la motivació ni sabia què m’il·lusionava. Em passava les nits despert com un mussol. No hi havia manera».

Mentre que Joan Tomàs reflexiona: «Com que ets professional, et centres en el futbol i et despreocupes de la resta. És diferent un jugador de Tercera, per exemple, que sempre ha compaginat el futbol amb els estudis o una feina. Quan ho deixen, ja tenen la seva vida. Però nosaltres... És al què ens hem dedicat tota la vida... Des dels 6 anys fins als 30 i escaig que no hem fet cap altra cosa. El futbol és la nostra professió, passió, afició... Ho és tot. La nostra vida. Fins i tot, he viatjat pel món per jugar. Mai hem fet res que no fos futbol. I es talla de cop».

El futur ‘9’ del Madrid és de Palamós

Accedir al món laboral no serà fàcil, però no és pas impossible. Sobretot, pel què diu Ángel Martínez: «Som disciplinats, estem acostumats a treballar en equip i fer-ho sota pressió... Tenim moltes aptituds per a qualsevol treball. Hem de recordar que tenim aquesta tranquil·litat perquè donarem el 100% en qualsevol cosa que fem». Encara que no ho sembli, hi ha vida més enllà del futbol.

Subscriu-te per seguir llegint