Marina Guerrero: Quan transcendir socialment té més impacte que brillar esportivament

«A vegades sí que crec que els meus dies tenen més de 24 hores. Tinc poc temps lliure; de fet, no sé ni si podré passar per Temps de Flors. Però m'organitzo bé», diu, rient, Marina Guerrero (1994, Banyoles). L'atleta banyolina presenta un currículum brillant en el món de l'esport: ha estat sis cops campiona de Catalunya en 3.000 obstacles i es prepara per ser-ho una setena vegada a les files del Club Atletisme Manresa. Aquest any, sense anar més lluny, va aconseguir l'or en 1.500 i el bronze en 800 en el Campionat de Catalunya de pista coberta. També va ser campiona d'Espanya en relleus mixtos de cros. Res, però, comparat amb la seva feina com a investigadora de l'Institut d'investigació biomèdica de Girona (IDIBGI) des del 2017, on forma part del grup de recerca que lidera el doctor Jordi Frigola i fa un parell d'anys van presentar un estudi pioner per tractar el càncer del qual s'esperen novetats aviat. Que petit és l'esport si ho comparem amb les coses veritablement importants.

«Si ho mirem fredament, què més dona córrer més que una altra persona? Sí, m'agrada, és guai, esclar que ho és. I m'esforço. Però la ciència és molt necessària per a la societat, perquè sense ella potser no podríem fer res. És poc reconeguda, malgrat que des de la pandèmia se'ns veu més. Crec que la covid ha marcat un abans i un després», exposa la banyolina, que desenvolupa la manca de recursos que existeix en el sector. «Finançar projectes de recerca bàsica és molt necessari: la recerca bàsica d'avui és la recerca aplicada del demà. Però a vegades costa d'entendre que és necessari un compromís a llarg termini». Guerrero, que va fer la carrera als Estats Units, va quedar seduïda pel seu cap, l'investigador principal Jordi Frigola -«és un crac, en sap moltíssim»-, amb qui han creat un model que va començar completament de zero. «Només vaig fer aquesta entrevista de feina, m'interessava moltíssim tot el que es feia aquí, perquè havia llegit un munt d'articles seus. Em motivava formar part d'un grup tan petit, perquè quan vaig entrar no hi havia res. Ho hem construït tot nosaltres i ens ho sentim molt nostre. Ara som tres i aviat s'incorporarà una quarta persona».

Per a ser un bon investigador, recalca que «has de ser capaç de fer canvis ràpids. Perquè arribes a la feina, veus els resultats del dia anterior, i dissenyes què faràs i quins experiments provaràs, en funció del que tinguis. La planificació pot ajudar, però aquí has de saber adaptar-te. No imagineu quantes vegades s'han de canviar les coses que s'havien pensat. S'ha de perseverar, tenir paciència, provar i intentar-ho. Nosaltres treballem amb l'helicasa, un enzim que obre el DNA, i fem assajos per estudiar-lo, com purificar una sèrie de proteïnes. Doncs bé, una es resistia moltíssim. No hi havia manera de purificar-la, però finalment ho vaig aconseguir. I vaig comptar les vegades que ho havia intentat, 156. És a dir, 155 no havien sortit. Si em frustra? És que si fos tan fàcil, tothom en sabria».

El reconeixement més gran

Sense dubte, l'estudi pioner per tractar el càncer és l'obra mestra del grup de Guerrero. «Són quatre anys de feina, de pencar cada dia. Hi ha diverses maneres de fer ciència: la nostra filosofia científica és la de contestar preguntes bàsiques i rellevants en el camp de la replicació cromosòmica. Això fa que els nostres treballs siguin pocs però amb un impacte significatiu». L'estudi va ser publicat a Nature Communications, una de les revistes referents i de més prestigi en el món de la ciència. «El que passa amb les cèl·lules del càncer és que es dupliquen molt de pressa. Les cèl·lules del nostre cos s'han de duplicar, però perquè ho facin han de passar certs controls i validar-les. El problema sorgeix quan se salten controls i es dupliquen quan no ho haurien de fer. Els tumors són això, un creixement descontrolat de cèl·lules», relata, en una magnífica i aclaridora explicació que continua: «Nosaltres viatgem a l'arrel, al DNA de la cèl·lula, que s'ha de copiar, perquè si no ho fa, la cèl·lula no es pot dividir. El DNA és com un cabdell de fils molt enrotllat i perquè la maquinària que el copia pugui actuar, s'ha d'obrir. Hi ha un enzim que fa de cremallera. Doncs aquest enzim és el que estudiem, perquè no se sap ben bé com funciona. Si descobrim les parts rellevants, buscarem un inhibidor per frenar la duplicitat de la cèl·lula». Si el primer article definia el mecanisme de l'helicasa, la següent part és passar els estudis que es realitzen en llevat a cèl·lules humanes, a més de la recerca d'inhibidors de les parts importants de l'helicasa.

Per si no fos prou amb això, quan Guerrero surt del laboratori, entrena seguint una estricta rutina que l'ha dut a conquerir molts títols en àmbit nacional i estatal. No només salva vides, també guanya medalles. «L'esport i la ciència són similars, perquè hi ha molt d'esforç al darrere. A cap dels dos llocs t'asseguren que sortirà bé. En la ciència, descartar també és avançar, tot serveix. Abans d'una cursa, tampoc saps si guanyaràs. Però quan ho fas, és molt satisfactori», descriu la investigadora. «Potser la societat s'ha acostumat a voler les coses al moment, però la vida no funciona d'aquesta manera. I si no ens passa a nosaltres, no esperem res, tenim poca empatia. De fet, moltes de les col·laboracions privades que hem tingut és de persones que han viscut la malaltia de prop. Una part important del nostre finançament prové de donacions privades que han cregut en el nostre projecte. Això ens omple d'orgull i responsabilitat. Gràcies a aquest finançament privat, podem treballar en el nostre objectiu a llarg termini, que és el desenvolupament d'una nova teràpia tumoral que permeti reduir la toxicitat dels tractaments actuals», afegeix.

L'esport també li ha ensenyat valors aplicables a la ciència. «S'ha de ser tossut, perquè no ens podem rendir. I m'ha donat un vincle preciós amb l'Esther, la meva germana. Córrer m'allibera, físicament i mentalment. El Manresa és un club que aposta per l'atletisme femení: estem a divisió d'honor, la màxima categoria espanyola, entre els vuit millors equips. Jo no sóc atleta professional, però m'exigeixo millorar-me a mi mateixa. Sempre vull quedar el més endavant possible», finalitza la banyolina. Tothom dempeus, perquè executa una tasca impagable.

Subscriu-te per seguir llegint