Un impressionant Pogacar ressorgeix als Pirineus

Tot estava acordonat, però Tadej Pogacar semblava una ànima lliure. Emmanuel Macron -per això la meta semblava una caserna policial- no podia tenir millor visió. Anava dins el cotxe de Christian Prudhomme, el director del Tour, millor panorama que a la televisió. El president de França, en camisa de mànigues, presenciava la gran imatge de la sisena etapa. Quedaven 2,7 quilòmetres per a la meta de la cimera de Cambasque, al damunt de Cauterets, un 6 de juliol, 34 anys després que Miguel Induráin donés al mateix lloc la seva primera fogonada a la ronda francesa. L’observaven Macron, Prudhomme i el món sencer. Pogacar deixava clavat Jonas Vingegaard per guanyar l'etapa i provocar que el corredor danès es vestís de groc amb un toc d'amargor.

Crits, bullícia, gent fins a sota de les pedres, amargs embussaments, però una recompensa fantàstica. Fa la impressió que el Tour estigui a la tercera setmana, però només han passat sis etapes quan ha sobrevolat sobre la ruta de la cursa el Tourmalet, acompanyat de l'Aspin i del complicat final de Cauterets. Un regal perquè ara caldrà dormir nerviosos, amb poc descans, però desitjant que passi aviat l'esprint d'aquest divendres a Bordeus i la meta en costa, estil Valverde, de dissabte, a Llemotges, abans que arribi el Puy-de-Dôme per pensar que fins i tot haurà sigut de comèdia el pas pels Pirineus per la qual cosa tothom espera a la més meravellosa cimera del Massís Central, a les portes de Clermont-Ferrand.

Algú va creure que Pogacar estava mort als peus del Marie-Blanc? Error grotesc. "O feia les maletes, o això". Li feia mal el canell, li pesaven les cames i, a sobre, a la meta es va ensorrar quan el van informar que la seva xicota ciclista havia caigut al Giro femení -incomprensiblement s'està celebrant de forma anònima en ple auge del Tour-, i passava la nit a l'hospital. Massa pals per a un sol dia. Però ell pot amb tot, fins i tot amb un Jumbo supersònic i amb un ciclista de llegenda com ell, Wout van Aert, que es va escapar de sortida, que va esperar Vingegaard a la baixada del Tourmalet, i que el va conduir en carrossa fins que el seu cap danès va intentar sense èxit eliminar Pogacar a 4,6 quilòmetres de l'arribada.

El Jumbo ho tenia clar. El Tourmalet era la muntanya per intentar posar en safata el Tour al seu líder. I era la zona de La Mongie, on hi ha l'entrada a l'estació d'esquí i està el més dur de la pujada, el lloc on Vingegaard intentaria eliminar Pogacar. Si dimecres va fallar a la primera etapa pirinenca, el Tourmalet havia de ser la tomba.

A etzibar de valent

Sabien que Pogacar no havia pogut competir com li hauria agradat per la caiguda d'abril patida a Lieja. “El que passa a la primavera no té res a veure amb el que passarà al juliol”, havia dit Vingegaard a la sortida de Bilbao. El Jumbo havia d'etzibar de valent Pogacar als Pirineus, perquè si hagués sigut un Tour més clàssic aquesta primera setmana li hauria servit al fenomen eslovè per anar entrant en forma cap a les muntanyes que sempre apareixien a mitjans de carrera.

Però és un Tour diferent, magnífic, que no ha volgut agrupar tota la duresa als darrers dies i fracassar en la idea, com li va ocórrer al Giro. Han passat més coses en sis dies per la ronda francesa que en 20 etapes per Itàlia. I aquesta és l'enorme grandesa del Tour.

Per això les cunetes estaven salvatgement plenes de públic. Per això s'apassionaven milers de persones. Fins i tot el temps va respectar als herois del Tour. Va començar a ploure pocs minuts després que Pogacar aixequés els braços un cop travessada la meta perquè no va voler ni regalar un segon a Vingegaard en un Tour que potser es decideix per la mínima i el penúltim dia als Vosges. L'astre eslovè va reduir a 25 segons, gairebé un sospir, la diferència amb Vingegaard, sorprès, segurament sense creure sobre la bici el que li passava. Van voler noquejar definitivament Pogacar, va fer el seu equip l'ofensiva perfecta i el que va acabar cedint temps va ser ell davant un prodigi, el que guanya la París-Niça, el Tour de Flandes i el que li doni la gana.

El Tour, amb sis dies superats, ja s'ha quedat en el que estava anunciat; un duel entre dos i la resta a mirar, encara que a la resta hi hagi Carlos Rodríguez, la promesa espanyola que aquest any corre a l'Ineos i el vinent a Movistar, i que està en aquests moments com a cinquè de la general en temps de lluitar per la tercera plaça del podi. Pujar un esglaó més és una missió impossible.