El viatge a la glòria de tres gironins

El 22 de juliol, a Sant Sadurní d’Anoia, la selecció espanyola d’hoquei va proclamar-se campiona d’Europa i, entre la celebració, els golejadors de la final feien broma: «Hem hagut de venir els gironins al rescat!». Eren l’olotí Marc Julià (Reus) i el lloretenc Marc Grau (Barça), claus en la victòria amb un doblet cadascun. Sota pals, Carles Grau (Barça), germà gran d’en Marc, ja s’havia lluït als penals en la semifinal.

Potser sí, doncs, que els gironins van venir al rescat! Sigui com sigui, tots tres destaquen la feina de l’equip. Segurament, qui més l’agraeix és el porter, que durant el campionat va notar com s’anava de menys a més: «Els primers dies vaig dir que no s’estava defensant prou bé, hi ha confiança i així vam arribar a la final, on vam estar increïbles». Amb rols diferents i moltes menys proteccions, Grau i Julià reivindiquen un grup amb què «al principi potser hi havia gent que no confiava, que ens criticava». Res més lluny de la realitat: Torneig invicte i tercer europeu consecutiu per Espanya. Dos empats a l’inici queden en res, al costat d’un trofeu. Pel jugador del Reus, de fet, era el primer europeu, i «en Guillem Cabsestany, el seleccionador, deia que és el que hem jugat millor». Amb el seu bessó Àlex, que juga al Girona CH, Marc és el petit dels Grau, i ja va ser amb la selecció el 2021. El 2018 s’havia quedat a la prellista, però, quan va arribar-li l’oportunitat, no va jugar massa. De totes maneres, «jugui més o menys, els dos títols són part de mi, perquè al final estem tots a disposició de l’equip i l’important és el col·lectiu».

Aquesta és una idea que el combinat espanyol d’hoquei té ben clara. L’altre Grau també remarca la «unió» d’un equip on coincidien molts excompanys i on deu dels onze jugadors eren catalans, així com el tècnic. Bé ho diu en Carles, «al final això és una anècdota», però igualment, com recorda el seu germà, «es nota en la comunicació, sobretot pel fet d’haver compartit pista». «Som més o menys de la mateixa edat, sempre hem jugat amb uns o altres i es fa una roda positiva», afegeix Julià. 

Un altre fet diferencial per aquest grup va ser el fet de jugar a casa, a Sant Sadurní d’Anoia. Tot i ser el més gran dels tres, Carles Grau no havia tingut mai «la sort de jugar cap campionat important a Catalunya», i agraeix la resposta d’un públic que es va «enganxar». «L’ambient era maquíssim, ple quasi cada dia, i la gent es va divertir, que és el millor per l’hoquei», afegeix el seu germà.

Julià també valora «tenir família i amics a prop, que dona molts ànims». Els suficients, de fet, per jugar una final. I no va ser fàcil. Fase de grups complicada, amb dos empats i una victòria clau en l’últim partit. «Al principi hi havia una mica de nervi, però estem acostumats a conviure-hi, i sense ell tampoc podem competir bé», comenta el d’Olot. Sota pals, Grau «estava tranquil i convençut que l’equip reaccionaria a les adversitats». Quan va tocar-li, ell no va fallar, sent clau als penals de la semifinal. No n’hi van fer cap. Així, va accedir a un duel definitiu on s’enfrontava a un vell conegut: Gonçalo Alves, company al Porto. «És un dels grans cracks del nostre esport, em va fer dos autèntics golassos, però no em fa por, sinó, no jugaria a aquest nivell», afirma. 

I així, segurs i a pes ferm, tres gironins van proclamar-se campions d’Europa d’hoquei patins. Tots tres tindran ara, és clar, unes merescudes vacances, però al setembre els tocarà preparar-se per una nova campanya amb els seus clubs.

Idees clares pel futur

Ben segur que ho poden fer contents i, a més a més, amb les idees clares de cara a la temporada que ve. Marc Julià està més que assentat a un Reus que «és part de la família». Hi duu més de cinc temporades i li és «impossible no estar content amb ells». Els germans Grau, per contra, tot just van complir el primer curs al seu nou equip, el Barça, però hi estan a gust. En Carles té dos anys més de contracte i vol seguir «més temps» en aquesta «experiència inoblidable que estic aprofitant a cada segon d’entrenament i partit». Com bé diu en Marc, la temporada passada va ser «quasi excel·lent, perquè és cert que volíem la Champions, i vam fer-hi un gran paper, que al final ens elimina el Porto que surt campió, però guanyant la Lliga, a més de Copa i Supercopa, s’ha d’estar molt content». Amb l’entitat també ho està, i per això, vol continuar més enllà de l’any de compromís que li resta: «Vull fer-ho possible, és el millor club del món».