Fer 75.000 quilòmetres en un mes per veure triomfar la filla al Mundial

No hi ha absolutament res com l’amor d’una mare. Res. I qui cregui que no, que es pregunti per quin motiu algú hauria de viatjar des de Campllong fins a Nova Zelanda, tornar a casa i, al cap d’un parell de setmanes, agafar un AVE a Madrid per volar a Austràlia. Gairebé 75.000 quilòmetres -72.460, per ser exactes- són els que haurà fet Núria Panedas per veure triomfar la seva filla Laia Codina al Mundial l’últim mes. I cal sumar-hi tots els desplaçaments interns, que no han estat pas pocs. «Cadascun d’ells val la pena, i els tornaria a fer tres o quatre cops!», diu.

Laia Codina jugarà amb Espanya la final del Mundial

Demà mateix, la mare de la primera finalista gironina de la història dels mundials tornarà a fer un viatge que és una volta al món per aterrar a Sydney. L’ocasió s’ho mereix. Estar al costat de la seva filla en el partit més important que pot jugar qualsevol futbolista. Les maletes ja les té fetes, «perquè quan la Laia em va avisar que la Federació ens oferia un vol, vaig córrer pitant», explica. La comunicació és complicada per les distàncies, però Núria Panedas no va desaprofitar les hores on l’únic que sabia del cert era que se’n tornava a Oceania. Li faltava el quan, però això rai, segur que seria abans de diumenge a les 12:00h, quan es jugarà la final. 

El millor dels viatges

Per assegurar-se que veia la seva filla triomfar, Panedas no va arriscar i va viatjar a Nova Zelanda per acompanyar-la a la fase de grups. També hi era l’altra filla, la Mariona, que s’hi ha pogut quedar. Espanya va classificar-se, però, aquells primers partits, Codina, tot i ser titular els amistosos previs, va tenir un rol secundari. «Però tot arriba, i quan tens l’oportunitat has de demostrar que pots agafar el lloc, i això és el que ha passat». 

Ara, tornar-hi, i a més amb la motivació de veure-la jugar la final del mundial. La parella amb Paredes -«es coneixen molt dins i fora el camp, que facilita molt les coses»- funciona molt bé, i la central de Campllong hauria de mantenir-se per mèrits propis a l’onze de Vilda. Mentrestant, Panedas no s’ha tret la samarreta amb el 14 de la seva filla. «També he de treballar, però no m’ho podia perdre i ara ja he gastat tots els dies de vacances que tinc!». 

Tot el que no es veu

Sovint la llum de les grans estrelles del futbol mundial amaga històries de superació, i aquells que sempre els han fet costat en són ben conscients. «L’imagino aixecant la copa, que seria el màxim, i recordo tot l’esforç, els sacrificis les renúncies... hi ha tantes coses darrere aquestes jugadores», s’emociona Panedas, que quan sentia la seva filla explicar-li el seu somni de petita no podia evitar pensar «és clar, com tothom... però mira ara el que ha fet!».

Laia Codina: De jugar amb nens al Cassà a la final del Mundial

Queden lluny els viatges amb cotxe fins a Barcelona per anar a entrenar a les tardes. S’arribava tard a casa, «i amb quin cansament», però al matí tocava llevar-se aviat per anar, la mare, a treballar, i, la filla, a estudiar. La vida no s’atura. «Sort que ens ho combinàvem amb altres pares», respira Panedas, que mai oblidarà aquest mes. «Ja li he dit a la Laia, no tinc el cor preparat per tantes emocions. Ploraré el que no està escrit!». 

Passi el que passi, la mare té clar que «només arribar a la final ja és una experiència brutal, no sé si ho tornarem a viure mai més». Però, guanyar-la? «Ho farem. És un equip que hi creia des del principi, i per això són on són. Estant amb elles ho veus, i s’ho mereixen la Laia i cadascuna de les jugadores d’aquest equip».

Subscriu-te per seguir llegint