Xavi Agustí, el llegat d’un geni «únic» i «irrepetible»

De bons entrenadors n’hi ha i n’hi ha hagut molts. Tots, segurament, tenen uns grans coneixements tàctics i han fet o faran carrera. De genis, per contra, no n’hi ha tants. Són uns pocs escollits, aquells que amb una simple mirada, gest o paraula són capaços de resoldre l’embolic més gran del món de la manera més senzilla. Xavi Agustí n’era un. La mitja rialla de murri que dibuixava tot sovint el delatava. Tenia un cervell privilegiat. «En sabia un niu. Cada partit era una aventura», deia Esteve Corominas, un dels seus molts exjugadors i excompanys que ahir es van aplegar a l’Auditori la Caixa per viure La Nit de Xavi Agustí. Un homenatge que va servir per presentar el llibre Xavi Agustí: futbol d’autor, del periodista Josep Guardiola, on es testimonien algunes de les anècdotes més sonades del tècnic banyolí amb protagonistes que les van viure. Perquè no, no és cap llegenda que en un partit a Sabadell va fer jugar divuit futbolistes (tots els desplaçats) o que el famós dia de la boira a l’Escala, els jugadors locals es multiplicaven. 

D’explicar i relatar alguns dels episodis més sonats i les regles pròpies que tenia Agustí se’n van encarregar els ponents de la vetllada. Els exdirectors del Diari de Girona, Narcís Planas i Jordi Xargayó, el periodista Jordi Grau i l’excapità de l’Escala, Josep Ros, van arrencar unes quantes riallades entre el centenar llarg d’espectadors de l’Auditori. Des del famós xai de Joan Mis a com va deixar retrat un àrbitre mallorquí al camp del Sabadell on va jugar pràcticament tothom que era a la banqueta. També hi va haver lloc per a sentir la seva veu en una gravació on explicava amb pèls i senyals com s’ho va fer per suspendre el partit de la boira a l’Escala. 

En Xavi, o el Savi, Agustí tenia un do especial. Un carisma i una humanitat que va cultivar des de ben petit a Banyoles i que el van dur a Barcelona, Madrid, Melilla, Figueres o Andorra, entre molts altres llocs on va jugar i entrenar. També, per descomptat, a Girona, on va viure la seva etapa més intensa com a entrenador i va escriure alguns dels episodis més sonats del llibre. 

El 8 de juny del 2022 la flama d’Agustí es va apagar, però el record continua ben vigent, com les ganes de passar-s’ho bé i trobar-se amb els seus amics, que ahir van retre-li un merescut homenatge. Les rialles, abraçades, bromes i farts de riure que es van fer tots van aconseguir que, per un dia, l’auditori es convertís en el menjador de l’Escola de Futbol Garrotxa a Olot, on Agustí se solia trobar un cop al mes amb els seus amics. 

Granados: «Era genuí i únic»

A primera fila de l’auditori, la família d’Agustí no es va perdre cap detall de l’homenatge. La gal·la va acabar amb l’entrega, per sorpresa, d’un ram de flors a la Dolors, la seva vídua, que ahir celebrava el seu aniversari. «Era el seu pilar», coincidien tots els presents. També era de la seva família, Nitus Granados. «Per mi, era el meu pare, germà gran, amic i, sobretot, un molt bon nano que sempre va ajudar qui ho necessitava desinteressadament», deia. Granados parlava de la figura d’Agustí com un home «genuí, diferent i únic». «Era capaç de fer una vorera sense escaire i cartabò, torta com el riu Onyar i argumentar-te que era millor així», deia. Perquè sí, Agustí era així. «Únic i irrepetible». I per això, li tocava un reconeixement com el que se li va fer ahir.