"O pujaves o potser el Girona desapareixia aquell mateix dia"

El Girona d'avui no es podria entendre sense tots aquells aficionats, directius, entrenadors i, sobretot jugadors, que van defensar l'escut i la samarreta blanc-i-vermella en temporades anteriors. L'idil·li en què viu instaurat l'equip en l'actualitat contraposa amb els temps convulsos que va viure l'entitat la primera dècada dels 2000. Els problemes econòmics a Montilivi van coincidir la temporada 2007-2008 amb un ascens a 2a A. El club tornava quaranta-nou anys després a categories professionals. Una de les peces importants d'aquella temporada seria Arnal Llibert Conde (Girona, 21 de gener de 1980). El davanter gironí, que era un dels capitans d'aquella plantilla, gaudiria l'any de 2a A abans de marxar. Més de quinze anys després i retirat del futbol des del 2015, gaudeix treballant en un dels projectes més admirats, respectats i reconeguts de la Premier League i el futbol mundial.

Atrafegat, analitzant partits i viatjant per Espanya principalment, Arnal té una agenda molt atapeïda. L'Estadi de la Ceràmica, el Camp Nou i, ara també Montilivi, són alguns dels camps que freqüenta. Fa tres temporades que és scout del Brighton & Hove Albion, però abans ja havia fet més d'un rol dins de les secretàries tècniques i direccions esportives. Una passió que s'ha fet a foc lent: "Quan jugava per a mi no era només jugar a futbol, sempre tenia curiositat per saber com treballaven, què feien al club, anar a veure el futbol base. Sempre m'ha agradat, però no és una cosa que hagués dit que m'apassionés en un primer moment. Mica en mica m'ha despertat la curiositat. M'ha donat l'opció de fer allò que com a jugador hauria volgut tenir, ordenar diferent les coses".

El Brighton fa un temps que és una de les sensacions del futbol britànic. Al camp Graham Potter i De Zerbi han fet xalar a l'afició seagull. Però també als despatxos s'han erigit en una de les referències en captació i potenciació de talent jove. Joao Pedro, Evan Ferguson o Julio Enciso són alguns dels projectes que es couen. Arnal és una tomba, no revela res de la metodologia i les tècniques de treball del club. Un tresor molt preuat i que els ajuda a marcar diferències. "Analitzo jugadors i els contextualitzo perquè siguin opcions per a l'equip on estic. Crec que tothom fa el mateix. Les úniques diferències són el context de la lliga on jugues, el perfil de jugadors que busques i la manera en què ho fas. Hi ha unes pautes dins el club, molt clares i contextualitzades a la forma de treballar. Està tot molt més guiat i minimitzant els riscos per poder fitxar talent el més jove possible, poder explotar-lo, treure'n profit mentre està aquí i llavors poder vendre'l", comenta mentre cuida amb atenció les paraules que utilitza.

El gironí és una de les múltiples peces que mouen l'organigrama esportiu de la secretaria tècnica de l'equip del sud d'Anglaterra. Ni la competència tan ferotge en el mercat de fitxatges, ni el debut a l'Europa League del Brigthon han canviat la manera de fer, recalca Arnal: "Tenen clar que és un equip de mitja taula que està fent les coses bé i està a dalt, però continua sent de mitja taula. Ha de treballar de la mateixa manera, treballar més i abans que altres equips amb més potencial per poder continuant tenint les possibilitats de fitxar aquests joves jugadors". L'estabilitat del club no és casualitat i Arnal no dubta a donar mèrits al propietari i president del club, Tom Bloom: Mai ha estirat més el braç que la màniga. És el primer que creu en la manera de treballar, la figura més indispensable. Si el de dalt i creu firmament, tot és molt més fàcil. Ho ha mantingut sempre, independentment que estiguis a Europa, que quedis novè, o que estiguis fent un bon futbol. Tenir la coherència i la capacitat de reflexionar quan les coses van bé i quan les coses van malament crec que et dona més estabilitat".

L’aprenentatge de l’excapità del Girona és constant. Com en la gran majoria de clubs utilitza dades en el seu dia a dia com a suport, però és un apassionat i defensor del futbol en directe: «Les dades contextualitzades i futbolitzades t’ajuden abans, durant i després del procés, però està clar que necessites ulls al camp. Has de ser allà per percebre sensacions, què genera cadascun, quines sinergies crea amb altres jugadors. Analitzar un jugador només amb les dades que té, moltes vegades pot induir a errors o fer-te equivocar».

El projecte engrescador en el qual treballa no l'ha fet perdre de vista el projecte que s'erigia a Montilivi, el club de la seva ciutat. Arnal no escatima elogis cap al Girona: "Em sembla molt bèstia el que estan fent, més enllà dels resultats i classificació d'avui. El procés i poder fer això durant molts anys té molt de mèrit. Mires als equips del voltant i hi ha inestabilitat. S'ha creat identitat, sobretot per a les persones que s'estan formant. M'agradaria que passés a més equips. És envejable. Que com a model passi al club de la teva ciutat, és brutal. La feina de Quique Cárcel, de l'entrenador, de Delfí Gelí, de l'estructura, tot el que s'està creant, del que es pot a crear amb la ciutat esportiva, de la identitat que s'ha creat, és una feina top". Un dels exemples d'aquest canvi el veu quan a torna a veure jugadors a Montilivi: "Tinc la sort d'haver d'anar a veure per feina molts partits del Girona i quan veus tants de nanos als partits amb la samarreta del Girona és molt xulo. Pot semblar que passa a tot arreu, però quan és el club de la teva ciutat et fa sentir orgullós".

Segurament, el Girona no seria el que és sense l'ascens a Segona A del 15 de juny del 2008 contra el Ceuta. La llavor d'avui va ser posada potser aquell dia. "Va ser molt difícil, o pujaves o potser el Girona desapareixia aquell mateix dia i vam guanyar d'un gol. De desaparèixer, a formar part d’aquella plantilla i veure'l ara com evoluciona i cap a on van les coses, et fa sentir orgullós" rememora Arnal. Sense cap mena de dubte és un dels millors moments de la seva carrera: "Un ascens amb l'equip de la teva ciutat, davant de la teva família, en el moment en què era, fa que tinguis records molt bons. I potser ho fan millor quan mires enrere, quan veus que allò que es va fer aquell dia ha esdevingut en el que és ara".

El final apoteòsic de l'ascens no tapa els moments durs que va viure aquella plantilla. Els impagaments durant trams de temporada van portar a situacions límit: "Érem nanos, no cobràvem bestialitats i les situacions en alguns casos podien ser molt difícils". La clau de volta va ser la pinya que es va fer dins d'aquell vestidor: "Vam tenir la sort de tenir un equip liderat pel Raül Agné. Va ser molt valent, va aconseguir que les hores que fóssim al club ens evadíssim de la situació. Ens vam centrar a ser jugadors, a passar-ho bé i a demostrar el que valíem, a més de competir".

Moments durs i feliços han fet l’Arnal. Un scout que té clar que tracta amb persones i que la gestió de grup és clau. Els records i la nostàlgia estoven a tothom, però Arnal té clar que de moment no hi haurà retorn al club: "Mai pots dir que no, però ara mateix et puc dir que estic molt bé on estic. No sé què passarà demà, però estic segur que la feina que s'està fent a Girona és brutal".