Ricky Fargas: «Jo sempre he sigut culer, però el diumenge vull que guanyi el Girona»

Quan érem petits i els professors ens feien la clàssica pregunta: «Què voleu ser de grans?», sovint les aules acostumaven a omplir-se de joves promeses futbolístiques i d’estrelles de la música. I és que, qui no ha somiat amb ser un davanter golejador? I amb ser un reconegut cantant de Rock? Doncs bé, no us preocupeu, no va ser culpa vostra el fet que no arribéssiu a poder fer realitat tot allò que us imaginàveu, «la culpa» la té Ricky Fargas (Manresa, 1973), un dels protagonistes de l’ascens del Girona a Segona B la temporada 2002-2003. Fargas, no es va conformar només amb ser un gran jugador sinó que també va decidir lluir-se en el món de la música i, malauradament, no hi ha lloc per a tots. L’exfutbolista va jugar a grans equips com el Girona, el Castelló, el Vila-real i el Leganés, entre altres, i a hores d’ara, ja n’ha publicat dos discs i assegura «que falta molt poc per publicar el tercer» amb Ricky Fargas y el 11 ideal, el nom del seu grup, clarament inspirat en el seu passat com a futbolista.

«Jo vaig néixer a Manresa, però amb nou anys vam anar a Premià de Dalt. Allà vaig començar a jugar en un equip federat», relata Fargas sobre les seves primeres passes futbolístiques. «Després de fer la mili, l’any 1992, vaig anar cedit al Palafrugell i durant la primera volta vaig arribar a tenir una mitja de pràcticament un gol per partit», amb divuit anys Fargas va destacar a Tercera Divisió, fet que va cridar l’atenció d’equips històrics de Segona. Primer va recalar al Castelló, després a Vila-real i posteriorment, al Leganés: «No vaig tenir gairebé temps per entendre tot el que m’estava passant perquè va anar tot molt de pressa. Recordo jugar al camp del Martinenc i la setmana següent estar disputant un partit a Castalia davant de 20.000 persones», comenta Fargas.

Pel fet que és més recordat entre els, ja veterans, aficionats blanc-i-vermells és per la seva participació la temporada 2002-2003, l’any de l’ascens a Águilas del Girona a Segona B, partit en el qual curiosament va acabar expulsat. Ricky va arribar a Montilivi el 2002 procedent de l’Hospitalet en un paquet on també hi eren jugadors mítics com Javi García, Matamala i Melero. «Quan penso en aquella temporada m’envaeix la felicitat. No només perquè vam aconseguir l’ascens, sinó que també perquè aquell va ser l’any que va néixer la meva filla», explica amb alegria Ricky. «Teníem un gran equip amb jugadors com Javi, Vinuesa, Raül Agné, Garagarza, Melero, Matamala... Des de fora érem candidats per pujar, però ascendir mai és fàcil”, expressa Fargas. De la mateixa manera, el cantant comenta que «aquell any va tenir la sensació que arrencava el tren de coses importants per a la història del club, com ha acabat passant» , diu Fargas.

La passió de Ricky per la música no és cap novetat en la seva vida, però sí que és cert que durant la seva etapa com a jugador ho tenia com un secret que duia en silenci i que estava molt ben guardat pels pocs companys de vestidor que ho sabien. «El món de la música sempre ha estat vinculat al de la nit i la festa, la gent considerava que anar a tocar era com saltar-se el règim intern», confessa Ricky, que matisa que la música era més «una qüestió artística que no pas lúdica» i que «sempre s’ha cuidat i s’ha comportat com un professional» . L’artista, que també treballa com a comercial de la indústria farmacèutica, revela la diferència emocional entre haver de jugar un partit en un estadi ple d’aficionats i apujar-se damunt d’un escenari per fer un concert: «Per mi és radicalment oposat. Quan jugava intentava evadir-me del que feien els aficionats, tant si era bo com dolent, buscava concentrar-me plenament en el que passava dins del terreny de joc. En canvi, quan estic en un concert intento connectar-me amb el públic», explica Fargas.

L’actual cantant, el qual es defineix com una persona tranquil·la, un adjectiu totalment oposat al Ricky jugador: «Dins del camp sempre havia sigut un jugador temperamental i amb caràcter», actualment no té presents gaires plans a futur i prefereix viure i gaudir amb més tranquil·litat el dia a dia. L’exfutbolista també expressa que no guarda gaires penediments pel que respecta a la presa de decisions en la seva trajectòria esportiva. L’únic acte que «mai tornaria a fer» és una agressió al camp del Masnou jugant amb l’Europa: «Li vaig trencar el nas a un company. És l’únic record negre que tinc com a futbolista i si pogués fer marxa enrere, ho faria», diu Ricky. 

La increïble temporada que estan fent els de Míchel, a banda de servir d’inspiració i d’admiració per tota la ciutat, també omple d’orgull a exjugadors que han passat per Montilivi, com és el cas del manresà: «Sento un orgull molt gran quan veig el Girona al capdavant de la classificació. És més, jo sóc seguidor del Barça des de sempre, però pel partit de diumenge no tinc el cor dividit, vull que guanyi el Girona», conclou de forma contundent Fargas.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona