El Bàsquet Girona perd el senderi amb l'abús del triple

En un exercici de sinceritat, Salva Camps va deixar clar a principi de temporada què es podia esperar i què no d’aquest Bàsquet Girona. Recordava, per exemple, que no seria un equip que encaixaria pocs punts. I s’està complint, tot i que segurament no entrava en els esquemes del tècnic rebre més de 100 punts en tres partits consecutius.

El desordre defensiu contrasta amb l’exuberància ofensiva, tot i que aquí cal tenir en compte alguns matisos. El joc coral de les primeres jornades ha costat de veure en les últimes setmanes i l’equip ha abusat del llançament exterior, malgrat tenir uns percentatges prou dignes pel volum de llançament. La mala selecció de tir ha acabat afectant la disciplina defensiva, concedint moltes cistelles fàcils al rival en situacions de contraatac o transició, amb pocs segons de possessió.

El millor moment del Bàsquet Girona de principi de temporada, amb un sorprenent balanç de 3 a 0 per les expectatives que s’havien generat durant la pretemporada, va coincidir amb un joc coral en que tots els jugadors aportaven i s’entenien gairebé a la perfecció , amb més de vint assistències per partit. Un dels grans protagonistes d’aquella ratxa va ser Juani Marcos, autor de més d’un 20% de les assistències i principal responsable de la clarividència i la fluïdesa que mostrava l’equip.

El sentit que aportava el jugador format al Barça s’ha aconseguit suplir amb el talent individual d’Ike Iroegbu, segon màxim anotador de la lliga amb 16,7 punts, i les aparicions no tan regulars però sovint oportunes de Markel Brown. No obstant, en els últims tres partits amb això no n’hi hagut prou per camuflar els dèficits -tot i l’agònica victòria a la pròrroga contra l’Andorra-. L’anarquia s’ha imposat en diversos trams d’aquests compromisos i l’encert exterior salvador d’alguns moments no ha estat suficient per guanyar consistència i regularitat. Fins i tot, davant l’Andorra i el Manresa s’han afegit a la causa jugadors com Yves Pons i Sergi Martínez que no són especialistes des de la llarga distància, amb 7/13 i 5/9 respectivament entre els dos partits, però això no ha fet més que augmentar la dependència d’una eficàcia exterior que ha anat a ratxes -com és lògic-.

Dissabte, al Nou Congost, els gironins van plantar cara al segon i tercer quart, coincidint amb grans percentatges des de més enllà del 6,75 (10/17 entre els 20 minuts), però es van enfonsar en el primer i últim, en que va acumular un 4/19. Fa una setmana, contra l’Andorra, el desorbitat encert del segon quart (8/11) va ser clau per mantenir-se en el partit, però en circumstàncies normals els 60 punts de l’Andorra al descans haurien sigut una llosa pràcticament impossible de superar. El gran volum de llançament exterior, doncs, -més de 37 triples intentats en els últims tres partits- i no sempre ben seleccionat, no ha ajudat a guanyar una solidesa que sí que es va tenir a inicis de curs, tot i el ritme alt, propens a encaixar més punts.

Els interiors aporten poc

En paral·lel amb l’exagerat volum exterior, l’aportació de la tripleta interior ha estat especialment escassa davant andorrans i manresans, sumant només set i sis punts respectivament entre els tres pívots. És especialment significativa la davallada de rendiment de Goloman, que després d’un bon inici de temporada ha anotat tan sols dos punts entre els últims dos compromisos.