«El casc em va salvar la vida»

El matí del dissabte 27 de gener estava sent com qualsevol altre per a Rubén Aragón (Blanes, 1987). El triatleta, sis cops mundialista, agafava la bicicleta com tantes i tantes vegades a Gran Canària, el seu lloc de residència des del 2018. «Vaig sortir a provar la biomecànica nova, la posició i el manillar, que em van portar al desembre. Per si s'havia de modificar l'alçada o ajustar el que fos», explica, qui tenia entre cella i cella la participació en el Mundial de Hawaii que es disputa a l'octubre. «És la meca de l'Ironman», descriu. No s'imaginava res del que estava a punt de passar.

Aragón circulava sol per la carretera GC-1 quan un vehicle el va atropellar. «Estava en una recta i anava pel voral. Aquí hi ha trams d'autovia en què pots circular pel voral en bicicleta i trams en què no. L'accident va passar en un tram en què es podia, esclar. Però no recordo res, em van envestir per darrere», detalla. «Tan sols sé el que em va dir la Guàrdia Civil, que havia sigut una dona. Desconec si és gran, jove o de mitjana edat, està sota secret de sumari. Va ser ella la que els va trucar. No es va fugar», afegeix l'esportista, que va passar sis hores inconscient. «Em vaig despertar a l'Hospital Universitari Doctor Negrín. Ja m'havien cosit i m'havien curat les cremades. Només faltava col·locar-me la clavícula. Van fer-me un TAC i s'apreciava una trencadissa molt petita, una luxació d'uns cinc centímetres que potser es podia unir sense cirurgia. Però ni de bon tros: em van sedar i al cap d'uns dies van haver-me d'operar». La intervenció va tenir lloc divendres passat i Aragón ja és a casa, on l'espera un llarg període de recuperació.

L'ensurt, però, no és fàcil d'esborrar. «Em vaig espantar molt, sí. I ho he passat molt malament. Tinc una nena que farà tres anys, imagina el que hauria pogut ser...», accentua, agraït perquè les conseqüències podien haver estat mortals. «Portar el casc salva vides, és important que tothom en tingui consciència. No tot és entrenar i menjar adequadament, també cal portar l'equipament correcte i el casc ben cordat. Perquè no serveix de res portar-lo i que no estigui ben lligat. A mi em va salvar la vida, perquè si me l'hagués afluixat per la calor o qualsevol cosa, el cop l'hauria rebut directament el cap i no el casc, que va quedar destrossat. La gent sovint surt de casa de pressa, sense donar-li importància als detalls, perquè pensem que no ens passarà mai res, fins que ens passa. Hem de cuidar els detalls, com tenir la llum sempre carregada, per si sortim de nit, els guants posats i el casc ben lligat. Els detalls et salven la vida. Per sort, jo ho puc dir».

Un xoc mental

S'obre un escenari ple d'incerteses per a Aragón. «És dur i em tocarà tenir paciència. Els últims tres anys he entrenat unes cinc-sis hores al dia, i, de cop i volta, no ho puc fer. Això em provoca un xoc mental complicat d'assimilar. Tothom em diu que no perdi de vista la part positiva, que és el fet que ho puc explicar, que no em van matar, i ja ho sé, no me n'oblido pas. El que tinc no és res comparat amb extrems més greus. Però costa, costa», resumeix. El triatleta lloretenc calcula que l'impacte es va produir a uns cinquanta quilòmetres per hora (el vehicle anava a uns vuitanta, i ell, a uns trenta). «Si la dona hagués anat a cent vint, no estaríem parlant, ara», confessa. Millor no pensar-hi.

«A Gran Canària estan acostumats al fet que els vehicles comparteixen carretera amb les bicicletes. Pensa que tots els triatletes professionals en l'àmbit mundial venen a fer estades aquí. Començant pel clima, que és un bon reclam, però també perquè sobta molt que hi hagi un accident. Aquí és habitual veure un pilot de trenta ciclistes i hi ha un respecte cap a ells», diu Aragón, que recalca que «no és el mateix tenir una bici que ser ciclista. Perquè una cosa és comprar-se'n una i sortir de qualsevol manera a fer el boig, i l'altre tenir-ho tot reglamentat i fer-ho seriosament. A primer cop d'ull ja es veu qui s'hi dedica i qui no». Aquest és el primer contratemps en la seva trajectòria. «Mai m'havia passat res, de veritat. Més enllà de topar amb qualsevol cosa i caure per culpa meva, com ens ha passat a tots. Però ni m'havia operat, ni m'havien cosit... Res».

Viure amb calmants

A final de mes, està previst que Aragón passi una nova revisió. «Em van practicar una operació oberta, perquè vull tornar a competir al màxim nivell. Em van obrir l'espatlla, crec que hi tinc vint-i-quatre punts. Em van lligar els tendons, em van col·locar un arpó, i em van tancar. I per assegurar que quedés millor em van deixar dos ferros/agulles per fora, perquè pateixi menys vibració. Encara no sé quan me'ls trauran. I és cert que el dolor s'ha rebaixat, però visc amb calmants i em moc el mínim possible», analitza.

I viatjar a Hawaii, serà factible? «Segurament hauré d'esperar, però tot dependrà de la rehabilitació, que potser la podré començar d'aquí a tres mesos. La part positiva és que em donen un 90% de probabilitats que torni a nedar com nedava abans. El cos necessita el seu temps i cada persona viu processos de recuperació diferents». Pensar a llarg termini es fa una muntanya. «No sé com em respondrà el cos, llavors, però la meva il·lusió, avui dia, és tornar-hi. Qui sap si aguantaré o m'hauré de conformar a fer-ho lúdicament, un fet pel qual el meu cervell encara no està preparat. Sé que m'hauré de mentalitzar, si això passa, perquè de totes maneres algun dia arribarà la retirada. Però desitjo anar a Hawaii un cop més. Per això estic lluitant».

Subscriu-te per seguir llegint