La història de Míchel i el Girona arriba al capítol cent

Parlar del Míchel Sánchez entrenador, inevitablement, ja és fer-ho el Girona. El seu nom va associat a Montilivi, on està fent història i ajudant a escriure els millors capítols de la història del conjunt gironí. Amb el seu Rayo Vallecano i amb l’Osca també va pujar-los a Primera Divisió, però al curs següent va ser fulminat per culpa dels mals resultats. Al Girona, per contra, té tota la confiança d’un projecte encapçalat per gent de futbol que sap de què va la cosa i té fe cega en ell des del primer dia. Només així s’explica que, en la seva primera temporada al club i d’encadenar tres jornades en posicions de descens, el director esportiu Quique Cárcel li oferís la renovació. El tècnic ha tornat tota aquella confiança amb feina i d’aquí n’han sorgit els èxits: la reacció i l’ascens del primer any, les aspiracions europees del curs passat i l’inici impactant d’enguany on l’equip és segon a la classificació. Tot plegat situa Míchel en un dels llocs més destacats de la història del club, al costat de Raül Agné, Pablo Machín, Xavi Agustí o Emilio Aldecoa. De moment, encara té camí per fer a Montilivi, on assegura que vol estar-s’hi «molt de temps més». Diumenge contra l’Almeria, el madrileny arribarà als cent partits a la banqueta blanc-i-vermella, una xifra que l’acosta encara més, si és que no ho és ja, a la categoria de llegenda. De fet, en les categories de la Lliga de Futbol Professional, Míchel ja ha deixat molt enrere Francisco (55) i Rubi (47) per situar-se tercer, a tocar d’Agné (103). Per atrapar Machín (189), encara li queda una mica. 

Festassa històrica a Montilivi (4-2)

En el futbol actual, arribar als cent partits amb un club és a l’abast de pocs jugadors. Més complicat encara és al gremi dels entrenadors, un sector exposat sempre a la crítica i que va lligat directament als resultats. El madrileny ho ha patit en primera persona al Rayo i a l’Osca, d’on va ser destituït la temporada després d’ascendir-los a Primera. Míchel sempre recorda i subratlla que la clau del seu èxit a Montilivi és la «confiança» i la «sinèrgia» que hi ha amb la direcció esportiva. A partir d’aquí, treballar i inculcar la seva idea al vestidor ha estat més fàcil. «Fer història» és un dels missatges més repetits pel tècnic, que aquest estiu l’ha retocat una mica introduint-li una finalitat: «ser immortals, com la ciutat». Tot el que s’ha fet fins ara està molt rebé. L’ascens, la salvació, la victòria contra el Reial Madrid, l’empat al Camp Nou. Són records espectaculars per a la història. Tanmateix, el Girona mai ha estat tres temporades consecutives a Primera Divisió. Fer-ho, per al tècnic, seria trencar un sostre i fer història de debò. Aconseguir-ho, a més a més, jugant com els àngels com fa aquesta temporada l’elevaria, a ell i als seus jugadors, a la categoria d’immortals. «D’aquí a vint anys, quan torni a Girona, vull que es recordi el Girona de Míchel per com de bé jugava», deia la setmana passada en una entrevista a aquest diari. Deixar petja amb una obra d’autor, també es podria dir. De moment, va pel bon camí i, a sobre, els resultats, que és el que importa, acompanyen i de quina manera. 

Els números de Míchel parlen sols. A tocar del centenar, el tècnic suma quaranta-sis victòries i vint empats, per trenta-quatre derrotes. És a dir, ha sumat el 53’1% dels punts possibles en les dues temporades i un terç que fa que és a Montilivi. Durant tot aquest temps, hi ha hagut moments per tot, sobretot bàsicament, per somriure. Guanyar és el que més ha fet Míchel a Girona i, en aquest sentit, hi ha uns quants partits marcats a la retina per tots els aficionats blanc-i-vermells. Del primer any (2021-22), la victòria a Tenerife (1-3) en la final del play-off que va suposar l’ascens hi té un lloc destacat. De fet, Míchel sempre diu que ha estat el millor partit del Girona amb ell. Tanmateix, aquell partit no hauria existit si quinze dies abans, els gironins no haguessin guanyat a Eibar a la pròrroga (0-2) i remuntat el 0-1 de Montilivi en la tornada de les semifinals del play-off. Ja a Primera Divisió, la impactant victòria contra el Reial Madrid (4-2) amb quatre gols del Taty Castellanos és el resultat, sens dubte, més cridaner per tot el que va suposar de ressò mediàtic. Hi va haver altres grans partits, com ara els empats al Santiago Bernabéu (1-1) o al Camp Nou en dos exercicis de valentia futbolística amb premi. També per a l’estadística quedarà el 6-2 a l’Almeria, com el dia en què el Girona de Míchel va igualar els sis gols a Primera que havia assolit Machín el 6-0 contra el Las Palmas (17-18). Aquesta temporada, l’equip s’ha abonat als festivals de joc i gols. La victòria contra el Mallorca (5-3), espatllada al final per dos gols dels balears, resumeix a la perfecció l’estat d’ànim d’equip i afició en aquest començament de temporada en què el Girona de Míchel va com un tro amb el 66’6% de victòries en nou jornades. 

A una setmana de fer 48 anys, Míchel viu el millor moment de la seva carrera professional com a entrenador. De futbolista va tenir una trajectòria de dues dècades a l’elit entre, sobretot, Rayo Vallecano, Múrcia i Màlaga. Amb els madrilenys ho va aconseguir tot. Ascensos, gols, capitania i també ser el primer golejador del club a Europa. Ara somia entrar-hi amb el Girona.