«Després de conèixer la merda al futbol, he tornat per menjar-me el món»

Aleix Garcia ja no és aquell vailet jove i tendre que va aterrar a Montilivi cedit pel Manchester City el 2017. Una temporada a Bèlgica amb el Mouscron, uns mesos a Romania sense cobrar i un temps a l’Eibar a les ordres de Mendilibar han fet madurar de cop Aleix Garcia. El d’Ulldecona, de 24 anys ha tornat al Girona amb més ganes que mai i disposat a «menjar-se el món» per no perdre el tren. Míchel és conscient del potencial i de la fam que té i per això el colla tot sovint. A ell, ja li està bé defensar, robar, xocar i saltar. Farà el que faci falta perquè ningú li prengui el lloc de titular a l’equip. Els resultats no acaben d’arribar, però l’ebrenc té clar, com Míchel, que l’equip encara és a temps de tot i l’objectiu continua sent el més ambiciós.

Eren mans l’altre dia contra el Saragossa en el seu gol?

Sí. A la tele no ho sembla tant però jo tinc la sensació que ho són i ja quan estàvem abraçats vaig avisar als companys que no celebressin gaire res, que el més normal seria que xiulessin mans.

Sempre titular, molts minuts, confiança del tècnic. És l’amo del mig del camp. Està content de com van les coses fins ara?

Sí. Molt per la confiança que em dóna el míster. Jugo bons partits i intento ajudar l’equip el màxim. Al final, col·lectivament hem d’intentar que acompanyi. Estic convençut que arribaran els resultats.

Què li falta a l’equip per enlairar-se?

Estem en un procés. Vam començar que jugàvem bé però no creàvem ocasions, ara creem ocasions i juguem bé però ens falta gol. Hem de trobar les tres coses: jugar bé, generar i marcar.

Quan pot durar aquest procés?

Contra el Saragossa vam tenir diverses ocasions i si n’haguéssim fet una a la primera part el partit hauria canviat. Veig l’equip molt millor que al principi i a poc a poc anirem fent passos endavant.

A l’estiu es parlava d’ascens, però considera que ha de ser l’objectiu encara ara després del primer quart?

Continua sent el mateix. Tenim un grandíssim equip amb grandíssima joventut que dóna un gran nivell. Només falta que les ocasions es materialitzin. El míster continua convençut i nosaltres estem al cent per cent amb ell, que hem de lluitar per l’ascens. Quan encarrilem victòries seguides, de seguida ens podem posar en play-off. Ho veiem lluny perquè som a baix.

El va sorprendre la trucada del Girona a l’estiu?

No, perquè l’esperava. Tenia moltes ganes de tornar i fer-ho de manera diferent. Quan vaig ser aquí era un jugador més i ara volia sentir-me important. Cárcel em va fer confiança i quan vaig veure que signava Míchel ja no en vaig tenir cap dubte. Vaig tenir opcions d’anar a la Primera de Portugal però vaig decidir venir aquí. Estar a gust a la ciutat, gent, afició i jo mateix, es nota al camp.

Havia acabat contracte amb l’Eibar i venia d’una experiència estranya a Romania. Quin plantejament es feia?

El plantejament era molt clar. Si sortia res de Primera, perfecte; si no, volia quedar-me a Espanya. A fora la gent no et segueix del tot i necessitava estar al punt de mira. Enlloc millor que a casa, que és com em sento al Girona. El club m’ho ha donat tot perquè m’ha permès jugar al futbol professional.

Molts joves que han estat al Barça diuen que quan se’n van és com sortir d’una bombolla. Amb el City passa el mateix?

El City és un altre nivell sí, però en cap moment he sentit que sortís d’una bombolla. Girona és espectacular. La ciutat, el clima, el menjar, les instal·lacions.... No trobo res a faltar aquí. No sento que hagi sortit de cap bombolla.

Les experiències a Bèlgica, Romania i l’Eibar li han ensenyat que hi ha un altre tipus de futbol?

Sí. Quan ets jove, sempre ets el millor o dels millors de l’equip. De vegades et va bé que la vida futbolística et toqui la cresta. A mi em va arribar a Romania. Vaig arribar-hi il·lusionat amb el projecte i no va sortir bé. Allà me’n vaig adonar que allò no era el que volia. Per això, tot i tenir opcions de jugar a Portugal a Primera vaig decidir venir, baixar dos escalons perquè no havia estat mai a Segona i no me’n penedeixo gens. Sóc feliç i tant de bo per més anys.

Què vas aprendre a Bèlgica?

Allà vaig aprendre a marcar gols. Jugava més avançat i vaig marcar cinc gols i fer unes quantes assistències. Vaig retrobar sensacions i tenir minuts amb continuïtat que no havia tingut al Girona. Va ser una altra experiència que per desgràcia, pel Covid es va acabar abans d’hora.

Al Dinamo de Bucarest la cosa no va tan bé.

No m’agrada parlar-ne. És una experiència que intento apartar de pressa. Va ser una situació molt dolenta. La gent i els aficionats molt bé, però el club es va portar molt malament. Hi havia René Román i Juan Cámara que també van estar al Girona..

Coneixent Mendilibar, algú es podria pensar que no encaixaria a l’Eibar.

Doncs a fe que ja m’havia volgut a l’estiu, però al final no vam arribar a un acord. Sí, es podria pensar que Mendilibar i Aleix Garcia són completament diferents però...Tot i que vaig jugar gaire, sí més del que em pensava. Sempre li estaré agraït perquè arribar a un Primera Divisió tornant de Romania, em va donar ales i moltíssimes ganes de continuar.

Com n’és de diferent l’Aleix Garcia actual respecte al del 2017?

El d’ara és molt més madur. Recordo una frase que li vaig dir a en Quique a l’estiu: «Ara que ja sé què és la merda al futbol; vinc aquí a menjar-me el món i no pas per bajanades». Estic demostrant cada partit que vinc necessitat perquè els meus objectius personals són estar més amunt. He vingut per anar per feina i no a passar l’estona. Ser al Girona és un espectacle. Aquestes experiències m’han deixat clar que si no m’espavilo no podré demostrar qui sóc i per això he vingut.

Futbolísticament també ha canviat gaire?

Sí. El míster em posa de migcentre defensiu i m’està tocant, córrer, xocar amb davanters, robar, saltar de cap. Tot i això, m’hi veig bé i hi estic molt a gust. Estic fent passos endavant en aquest sentit i em toca continuar millorant perquè encara tinc marge.

Sovint és el jugador «energètic» del partit. Havia corregut mai tant en altres equips o temporades?

Sempre he estat un jugador que ha corregut molt. Passa que ara noto que ho faig en alta intensitat, curses d’anada i tornada. Abans potser tornava més trotant. Considero, tanmateix, que és un tema mental. Abans vaig venir com un més i ara no. Sóc important, tinc experiència tot i els 24 anys i vinc per feina.

Ha après a rascar més?

(Riu). És una de les coses que s’aprenen amb Mendilibar. Tots sabem llançar-nos a terra o guanyar un duel. La meva mentalitat ha canviat moltíssim respecte a la primera època aquí. Aquests anys de no ser feliç futbolísticament m’ha fet reflexionar i pensar que si no faig això no podré aconseguir els meus objectius. Per això ho estic donant tot.

En la seva primera etapa al Girona ja venia del City, però li feia respecte entrar a un vestidor de Primera?

No. La majoria que havien pujat amb el Girona no havien jugat mai a Primera. Jo ja havia disputat diversos partits amb el City. No em feia respecte. Amb Machín va ser molt complicat perquè tenia el seu onze marcadíssim i no en sortia. Amb Eusebio sí que vaig jugar 20 o 25 partits que no està gens malament, però en els moments difícils recorria als veterans. No hi penso en el passat. Penso en l’ara i no penso deixar que ningú em prengui el lloc.

Què s’hauria pogut fer per evitar la caiguda lliure l’any del descens?

A mi em tocava viure-ho de fora i em sentia una mica impotent. Eusebio era un gran entrenador i aquestes decisions són coses del club. Penso que si va passar és perquè havia de passar.

Douglas Luiz i Porro són internacionals absoluts, Bounou, Portu, Pere Pons estan consolidats a Primera... No hi havia pas tan mal equip, oi?Al contrari. Teníem bon equip i jugàvem molt bé. Passa que potser ens vam relaxar una mica i vam dir «ens falta guanyar un partit i ja ho tindrem». Dient això i veient que passaven les jornades i no guanyàvem els nervis augmentaven i ens va passar factura. Què li demana Míchel?

Em demana el que sé oferir: distribuir el joc, estar en contacte amb la pilota perquè considera que l’equip millora quan jo la toco. Llavors estic jugant de migcentre defensiu i per tant em toca defensar, robar i ajudar l’equip en tot. Abans amb Eusebio havia de donar una mica més en atac i en defensar estar correcte i ara he de ser el millor atacant i el millor defensant. Després també em demana que sigui líder a l’equip. Tinc 24 anys però acumulo forces experiències i em demana que sigui líder al camp.

El colla gaire?

Sí, sí! Li agrada collar-me, però ja m’està bé. Quan un entrenador no et diu res és perquè passada de tu. En canvi, si tot el dia et diu coses, et colla i et corregeix, al final t’acabes completant. Cada vegada milloro els registres defensius perquè em colla moltíssim.

Sent que ha d’ajudar els jugadors més joves com potser li va passar a vostè el 2017?

Sí. Abans possiblement m’havien d’ajudar a mi i ara em toca a mi. Intento fer-ho de la millor manera. He estat jove i sé com m’hauria agradat que em tractessin. Tenen gran potencial Arnau, Ramon, Sarmiento, Ureña...

Qui l’ajudava a vostè a la seva època?

Hi havia un gran vestidor. El millor on he estat. Gorka Iraizoz era una peça important per mi. Tots eren bona gent.