La família Terrats i l’Espanyol: una relació de més de cent anys

Se sol dir que el futbol oblida ràpid. Tenia només 20 anys quan Ramon Terrats va refusar l’oferta del Reial Madrid -també en va tenir de l’Atlètic, Vila-real o Alabès, entre d’altres- perquè volia triomfar amb el Girona a Montilivi. A part d’això, tenia un somni: jugar a l’RCDE Stadium amb les grades plenes. Defensant la samarreta blanc-i-vermella, és clar. El migcampista barceloní ja havia tingut l’oportunitat de trepitjar la gespa de Cornellà en el seu segon partit amb el primer equip el 20 de novembre de 2020 amb Francisco Rodríguez a la banqueta (1-2), però aleshores hi havia en vigor les restriccions per coronavirus i no hi havia ni una ànima a l’estadi. Ni tan sols la seva família, perica de tota la vida.

Explica el seu pare, Juan Terrats, periodista que va seguir l’Espanyol per El Periódico durant gairebé 30 anys, que la relació amb el club blanc-i-blau va començar l’any 1918. El besavi de Ramon, Luis Planell, va ser un dels millors atletes catalans a l’època fent la millor marca espanyola en 5.000 metres amb 16.22 minuts el 1916 i dos anys més tard va fitxar per l’Espanyol en la fundació de la secció d‘atletisme. A partir d’aquí, va començar una nissaga que va passar de generació en generació. Juan, per exemple, és el soci número 70 i Ramon, igual que el seu germà gran Tomás, també ho és des del dia que va obrir els ulls per primer cop. «Ha passat de pares a fills. El dia que va néixer en Ramon, el primer que va fer el seu oncle va ser fer-lo soci. És una tradició», diu.

Tot i que serà un partit especial perquè es tractarà de la primera vegada que veuen jugar Ramon en directe a Cornellà, Juan comenta que «estic acostumat a veure’l jugar contra l’Espanyol». «No és cap sorpresa ni tenim el cor dividit. Des de petit que s’ha enfrontat al Barça i l’Espanyol... El consell que li dono és que quan s’hi enfronti surti al 200%. Vull que ho doni tot si juga», afegeix. Ningú s’ho perdrà, fins i tot el seu germà que és monitor d’esquí ha demanat un dia lliure per poder acompanyar-lo dissabte a la gran cita a l’RCDE Stadium perquè «som d’en Ramon».

En aquest sentit, la família és un suport molt important per al migcampista. Recorda Juan que «el pitjor dia de la seva carrera va ser quan el Rayo va eliminar-los de l’ascens»: «Veure sortir en Ramon plorant a llàgrima viva estès al vestuari va ser molt dur. L’abraçada amb el seu germà Tomàs va ser espectacular. És per això que un any després vam anar tots a Tenerife. Si es guanyava no hi havia problema, però no volíem que estigués sense nosaltres en cas de derrota».

Malgrat tenir sang de color blanc-i-blau, Juan assegura que «jo dissabte aniré amb en Ramon i, per tant, el Girona com ho he fet sempre»: «Ho tinc claríssim. Espero que faci un gran partit. Sempre li dic que pot ser periquito com Gumbau o Franquesa podien ser culers, però abans és professional. El millor exemple és Míchel que sent del Rayo de tota la vida va fer el possible per guanyar-lo l’altre dia. Porta una samarreta i defensa uns colors, un escut, una ciutat i una afició».

De fet, Terrats mai ha amagat la seva passió per l’Espanyol tot i defensar com el que més al Girona del qual també se n’ha fet soci. Fins fa poc lluïa el dorsal 21 en honor a Dani Jarque i «ell no se’n recorda» però quan jugava al futbol base de l’Europa portava el número 17 per Nenê. «Amb 8 anys va anar a l’homenatge que se li va fer a Jarque a Cornellà i quan vam comentar d’escollir el seu número em va semblar molt bé», comenta. No obstant això, mai ha vestit de l’Espanyol. Només va fer-ho excepcionalment durant una setmana després que Juan li regalés: «Va entrenar amb el cadet de l’Espanyol, però va ser perquè va fer una gran temporada a l’Europa després d’haver tingut un mal any en el curs anterior. A l’Europa van creure que no creixia ni tenia el nivell dels seus companys i van treure’l del grup que pujava. Com que va superar-ho i va reivindicar-se, li vaig demanar a David Fernández, que aleshores entrenava el cadet, si podia entrenar amb ells l’última setmana de la temporada. No va ser cap prova ni res. Va ser un regal meu que vaig poder fer-li gràcies a l’Espanyol i David Fernández».

Al Girona, Ramon ha trobat «el lloc on fer realitat el seu somni». Fidel a les seves idees, s’ha esforçat des de petit per dur-les a terme. «Va començar a ser futbolista professional a partir del segon any de juvenil, quan va fitxar per la Damm. Ja tenia les coses molt clares. Quan va acabar l’etapa al Sant Andreu, volia anar al filial del Girona tot i tenir ofertes de Segona B. Per mi això és el més maco. Em sembla increïble que refusés una oferta del Madrid per continuar aquí... Sembla que la gent se n’està oblidant. Ser futbolista és la professió més bonica del món, i només vull que gaudeixi d’ella», diu Juan.

Ramon té la sort de tenir un gran referent a casa. Juan és un entès del futbol, va cobrir dos Mundials (Estats Units 1994 i França 1998), i col·lecciona un munt de lliçons per explicar al seu fill: «L’última crònica que vaig firmar de l’Espanyol va ser el novembre de 2015 en un Athletic-Espanyol. Em van regalar la pilota firmada pels àrbitres, Ernesto Valverde, Sergio González i els capitans. Encara la tinc a casa... Com que durant molts anys he estat amb entrenadors i futbolistes cada dia, li intento traslladar a en Ramon tot el que he après d’ells. Des de Javier Clemente, Juanjo Díaz, Paco Flores, Valverde, Lotina, Bielsa... Intento extreure coses de totes les converses que he mantingut amb aquests professionals. Tinc un avantatge respecte als altres pares, en aquest sentit (riu). Però ell també ho ha viscut. Tenim moltes anècdotes de quan anava a treballar a Montjuïc i la meva dona, Blanca, esperava al túnel amb els nens, en Ramon encara anava en cotxet, fins que hagués passat la crònica i l’1x1. També me’ls emportava quan podíem als desplaçaments perquè volia que veiessin l’ambient dels altres camps, altres maneres de viure el futbol. Ja pot jugar contra l’Espanyol, Barça o Madrid, que l’únic que li demano és que surti al màxim».

Tant si aquest dissabte el Girona guanya, empata o perd al camp de l’Espanyol, el que està clar és que Ramon ho donarà tot pel seu equip i que des de la grada Juan podrà estar molt orgullós que el seu fill segueixi els seus consells.

Subscriu-te per seguir llegint