Javi García: "El Girona encara no ha tornat a veure un futbolista com jo"

De futbolistes com Javi García (Sabadell, 1969) cada cop costa més de trobar-ne al futbol actual. S’està perdent el carrer i els nanos cada cop estan més robotitzats. Hàbil, desequilibrant, ratolí, murri, golejador, màgic... Són alguns dels qualificatius que descriuen un jugador baixet i escanyolit que, amb el seu futbol de dibuixos animats, va guanyar-se l’estima de l’afició del Palamós (1994-95) i del Blanes (2004-07), però sobretot, del Girona (2002-04). «La gent encara m’atura pel carrer i em recorda el gol de falta al Benidorm», revela el vallesà que des de fa gairebé una dècada treballa a l’àrea d’scouting del Barça. Establert a Vilobí, on dóna un cop de mà a la família dirigint l’equip de futbol, al·lucina veient el seu Girona tan amunt. El duu al cor i mai guardarà rancor a un club del qual sent que forma part de la història. I això que al final de la segona temporada, al 2004, va haver-se’n d’anar a contracor. «Em va saber molt de greu sincerament perquè estava en un moment espectacular, tot i l’edat, i volia assolir l’objectiu de pujar a Segona A». Javi García revela que al cap d’uns mesos, quan ja jugava al Blanes Jordi Roche el va trucar perquè tornés, però al final van fitxar David Prats. «Jo li deia sempre a en Jordi (Roche) que el dia que el Girona trobi un jugador com jo, m’avisés. Encara no ha arribat. I això que n’hi ha hagut molts perquè Jandro Castro era una passada, Stuani és un gran golejador i Savinho també és especial. Ara bé, un jugador desequilibrant, diferent, que faci gols de qualitat i tingui màgia com jo, encara no s’ha vist». I això que ja fa vint anys que Javi va sortir del Girona per liderar l’ascens del súper Blanes de Regional Preferent fins a Tercera Divisió (2004-07). 

Javi García era un dels jugadors de la Masia assenyalats en vermell i destinats a arribar al primer equip del Barça. «De la meva generació només a mi i a Pep Guardiola ens van fer les proves de creixement, que volia dir ens tenien subratllats». Va fer unes quantes pretemporades a les ordres de Johan Cruyff i de Charly Rexach i va jugar un grapat d’amistosos amb el primer equip, però no va consolidar-s’hi i va obrir un camí de cessions a Rayo Vallecano (92-93), Lleida (93-94) i Palamós (94-95) per fer-se un lloc a l’elit. A Palamós el va trobar (14 gols) i això li va permetre tornar a Primera a l’Espanyol gràcies a José Antonio Camacho, que ja l’havia tingut al Rayo. Precisament a Vallecas, Javi va coincidir amb un juvenil que ara triomfa a la banqueta de Montilivi, Míchel Sánchez. «Fa poc me’l vaig trobar per Girona i em va dir que estava enfadat amb mi perquè vacil·lava els joves. Jo li vaig dir que era impossible perquè jo també era jove; tenia 22 anys!», confessa entre rialles. 

Geni i figura, Javi García va mamar del Dream Team i va aprendre de Michael Laudrup, «un mirall», tot entrenant a les ordres de Cruyff i Rexach, dos dels tècnics que l’han marcat, juntament amb Camacho i Miquel Corominas. El maresmenc és autor d’una frase que defineix el talent de Javi García. «Em va dir que era ‘l’únic jugador que tenia ulls a l’esquena’. Reconec que tenia una gran rapidesa mental per sortir de situacions inversemblants. Aquella màgia «innata» continua a les botes d’un Javi que sempre que pot l’exhibeix en els entrenaments del Vilobí. «Hi ha coses que no es perden», somriu. Mentrestant, la feina al Barça el duu per arreu de la península i, sobretot pels camps de les comarques gironines a la recerca de talent. «A Girona n’hi ha i molt». Els dos últims trofeus de Javi han estat Pau Cubarsí i Unai Hernández, dos jugadors que ja han estat convocats amb el primer equip blaugrana. El jove Javi va debutar a la Copa Generalitat (1992) i va jugar un piló d’amistosos però mai va tenir l’oportunitat de veritat de triomfar al Barça. Sempre li quedarà l’espina de la cessió al Lleida (93-94) en un any on va jugar ben poc amb Mané mentre Bruins Slot, l’ajudant de Cruyff, deia «Javi no juga al Lleida i, si fos aquí ara, seria titular a la Supercopa». «Un any al Barça entrenant amb el Dream Team, tot i jugar ben poc, hauria estat més aprofitable que sortir cedit a Lleida», reflexiona. Ara amb 54 anys, gaudeix captant talent i mira enrere orgullós de la carrera que aquell marrec que idolatrava Migueli -«a casa teníem un gat que se’n deia»- va fer al futbol professional.