La fórmula de la felicitat al Girona: sòlids al darrere, endollats en atac

No hi ha partit que no deixi nous registres de rècord per al Girona, aquest any. En un curs històric en què els de Míchel opositen de valent a un lloc en la pròxima Lliga de Campions i no els espanta mirar als ulls de transatlàntics com el Reial Madrid, el Barça o l'Atlètic de Madrid, les xifres cauen pel seu propi pes. En el duel contra l'Osasuna, on Montilivi va confirmar la seva condició de fidel fortí, lleial en resultats i sensacions, la defensa blanc-i-vermella va confirmar la solidesa al darrere coincidint amb el retrobament d'Èric Garcia-David López-Daley Blind, i va estar encertat en l'aspecte ofensiu, elevant el nombre de gols totals en el campionat als 59, millorant qualsevol marca establerta en els anteriors tres anys a Primera Divisió.

Comencem pel principi, per la relació d'amor que viu l'estadi amb un equip que ha sabut connectar des del minut u amb la graderia. A Montilivi només s'ha perdut un partit en tota la temporada, aquell dia de setembre contra el Madrid. La resta és un escàndol. 11 victòries (Getafe, Las Palmas, Mallorca, Almeria, Celta, València, Alabès, Atlètic de Madrid, Sevilla, Rayo Vallecano i Osasuna) i un parell d'empats (Athletic i Reial Societat). Si el Girona disputa la Champions per primera vegada, ja sap on ha de buscar el mèrit principal. Perquè jugar a casa és una assegurança.

D'aquí al final de curs, visitaran Girona el Betis, el Cadis, el Barça, el Vila-real i el Granada. 15 punts que determinaran força si els blanc-i-vermells escolten la música celestial de la màxima competició continental o s'hauran de conformar amb l'Europa League o la Conference League. Perquè res és inviable. I sincerament, no faltarà fer ni els quinze punts per jugar la Champions.

Montilivi assenyala el camí al Girona contra l'Osasuna (2-0)

La fortalesa de Gazzaniga

El porter argentí Paulo Gazzaniga va encadenar la tercera porteria a zero a Montilivi, la desena aquest any (rècord a Primera, superant les nou de Bounou), un pas endavant radical respecte al curs passat, en què només no va encaixar gol en quatre oportunitats. A més, dissabte tampoc va haver de fer aturades de mèrit i Míchel va destacar en les seves declaracions postpartit que els seus homes no van cometre errades greus que els penalitzessin, com sí que ha passat altres vegades. La concentració sempre és important.

I si l'equip està concentrat, busquem als pesos pesants. Tres noms propis destaquen per damunt dels altres en tasques defensives. Parlem d'Èric Garcia, David López i Daley Blind, que entre uns problemes i altres, no coincidien damunt del terreny de joc des del 21 de desembre, d'abans de Nadal, en aquell empat contra el Betis en què l'ex de l'Espanyol es va trencar. Contra l'Osasuna van retrobar-se i el sacrificat va ser Yan Couto. Perquè en la sortida de pilota que proposa el tècnic madrileny, el central cedit pel Barça cau a banda dreta, el neerlandès s'obre a l'esquerra i tira cap amunt quan pot, i David López ordena i mana des del mig, amb la seva privilegiada visió.

En el primer gol, de fet, és clau el paper d'Èric, trencant cap a Tsygankov en la sortida de pilota, perquè l'ucraïnès fes la resta -que no va ser poca cosa-, assistint Portu. En la segona part, un altre detall: Blind va fregar el segon detectant per quin espai havia d'entrar des de tercera línia. Un central executant a la perfecció una vigilància defensiva, convertint-la en una oportunitat ofensiva a favor seu.

Però és que en altres jornades, la incidència d'aquests tres homes es repeteix, juguin o no junts. En el duel contra el Rayo, és David López qui conjuga una obertura precisa cap a Miguel Gutiérrez, que aprofita per assistir Tsygankov en l'1-0. Aquella nit, va ser Èric Garcia qui va assumir el rol de treure la pilota jugada, marcat Aleix com estava. El paper de la defensa en la productivitat golejadora del Girona és evident. En la Lliga, David i Èric han marcat dos gols, i Blind un.

Si a l'experiència, jerarquia i seguretat al darrere, li afegim les qualitats necessàries per ser productius en atac, el paquet és complet. Quan un dels tres no hi ha sigut, condicionat com ha estat Míchel per les repetides absències -David López, lesionat i sancionat a la vegada, com Daley Blind, mentre que Èric només va estar lesionat-, la filosofia de l'estil no és que hagi canviat, però sí que ha variat una mica. Perquè cada futbolista és diferent i el col·lectiu s'adapta al que li dona cada integrant.

La sortida de pilota de Juanpe no és la mateixa que la de David López, ni la inexperiència d'Antal, el nano a qui l'equip va recórrer quan la situació era d'emergència, no és igual que la confiança de Blind. Juanpe i Antal no han donat tant pel que fa a recursos ofensius, però sí que han permès que a la dreta el perfil sigui diferent, posant Èric al mig quan hi ha sigut, i deixant la banda per Yan Couto, que és molt més profund que el català. Èric pot ser l'origen de la jugada, però el brasiler sol ser-ne el finalitzador, si pot. Dissabte, en l'estona que va entrar per Tsygankov, va poder fer el tercer. Que l'hagi cridat la selecció absoluta del Brasil no és cap casualitat. Couto, a la Lliga, porta un gol; tal com Miguel, a qui gairebé podríem considerar un migcampista més.

El Girona més golejador

Ja que parlem de gols, saltem-nos el mig del camp i anem cap a la davantera, tot i que l'èxit és de tots. El Girona 2023-24 és i serà moltes coses. Sobretot, un equip etern. Però el que ja és segur és el Girona més golejador a Primera Divisió (i queden deu partits). Una marca establerta contra l'Osasuna, on els de Míchel van arribar als 59 gols.

Fins ara, el rècord també el tenia el Girona de Míchel, però el de l'any passat, que en va marcar 58 i va lluitar per entrar a Europa fins a l'últim sospir de la Lliga. Semblava que allò era insuperable fins que aquest any ha arribat i s'ha quedat per sempre. En les altres dues aventures de l'equip a l'elit, amb Pablo Machín va marcar 50 gols, i amb Eusebio Sacristán, només 37.

Els 59 gols, a més, provoquen que el Girona sigui el segon equip més golejador de l'actual Primera Divisió, augmentant els registres del Barça (57), però superat ahir pel Reial Madrid (60). Una cosa impensable de creure per als socis i aficionats de l'equip ja no fa ics dècades enrere, sinó tres anys. El temps passa molt de pressa i aquest vola. I això que Artem Dovbyk no està fi, aturat en sec en la seva eficàcia, que no en el seu rendiment.

Perquè l'ucraïnès, el màxim golejador del vestidor amb catorze dianes, no veu porteria des del 21 de gener, amb un hat-trick contra el Sevilla. Però com que entre un dia un, i un dia un altre, l'equip, que també ha disminuït un pèl la velocitat de creuer que portava -un fet lògic, perquè allò no passa ni a la PlayStation-, se n'ha sortit prou bé.

Especialment perquè ha assumit la responsabilitat Savinho, sense dubte un dels animadors del campionat, i que ha multiplicat el seu valor de mercat d'una manera que ni el mateix City Football Group esperava. El brasiler, que s'estrenarà també amb la selecció del Brasil en la imminent aturada de seleccions, ha marcat vuit gols i ha repartit set assistències.

I no és tan sols això, sinó l'aura que provoca. Quan té la pilota als peus, quan els ulls se li encenen, quan la demana i comença a deixar enrere rivals, fa sentir que no té cap mena de límit. Això, esclar, beneficia a un Girona que ja creua els dits per poder comptar amb el seu talent pels millors camps d'Europa la temporada que ve. De moment, el gaudirà dos mesos i mig més.

Cristhian Stuani lidera el rànquing amb 243 partits

Després d'una bonica lluita les últimes setmanes entre Juanpe Ramírez i Cristhian Stuani per descobrir qui dels dos es convertiria, en solitari, en el futbolista amb més partits de la història del Girona en categories professionals, la presència de l'uruguaià dissabte va donar-li aquest premi honorífic. Stuani s'enfila fins als 243 partits, superant per un al central canari. Amb 233 hi ha Borja Garcia i Àlex Granell, mentre que Migue González és cinquè, amb 222. Stuani és onzè comptant totes les categories.

Subscriu-te per seguir llegint