Fundació Elna: Art urbà per reivindicar«el dret a trobar sentit a les coses»

«Quin sentit li vols trobar a la teva vida, després de la feina, després de l’escola o d’estudiar? Tothom té dret a trobar-li un sentit, però les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament (DiD) necessiten més suports per aconseguir-ho.» Aquesta és una de les grans reivindicacions que plantejava ahir, i des dels seus inicis, Montse Castellana, fundadora i directora de la Fundació Elna. D’alguna manera, tots els projectes i activitats plantejades des de l’organització van dirigides a donar resposta a aquesta pregunta. Part d’aquesta denúncia rau en el fet que el nostre entorn compta amb una oferta cultural de gran riquesa. No obstant això, gairebé no existeixen propostes que comptin amb l’adaptació de continguts per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Ahir, en el marc del dia internacional de les persones amb discapacitat, la Fundació Elna va trobar en Heal Hop Arts & Education el millor soci per tal de realitzar una acció que englobés l’oportunitat de posar veu i expressió a través de l’art amb les ganes de passar-s’ho bé amb l’acció «Dempeus», una iniciativa d’intervenció artística i pedagògica centrada a escoltar a les persones adolescents i joves amb DiD.

«Hem fet un mural per reivindicar les persones amb discapacitat intel·lectual. La nostra voluntat és visibilitzar-les, ja que aquestes sempre passen més desapercebudes perquè tenen necessitats que no es veuen a simple vista», explicava Laura Casamitjana, coordinadora de projectes d’oci i cultura. «És per això que hem fet una pintada conjunta en un projecte de transformació social a partir de les arts.»

La lluita per l’autonomia d’una discapacitat oblidada

Un estudi recent sobre el cost que implica tenir un fill o filla amb discapacitat intel·lectual constata que és pràcticament tres vegades més costós que mantenir una criatura sense cap discapacitat. Segons Montse Castellana, «L’autonomia de les persones amb discapacitat intel·lectual passa, essencialment, per donar-los els suports que necessiten i aquests suports no poden ser iguals per a tothom. Tenen el dret que aquests suports els siguin garantits.» Un còctel, sumat al cost de la criança, que desencadena un biaix d’oportunitats, també en el món laboral: els contractes de les persones amb DiD són precaris i els costa el triple trobar feina. Castellana conclou que «Volem que aquestes persones siguin autònomes, però amb les ajudes que reben són totalment incapaces d’autogestionar-se. És un col·lectiu vulnerable durant tota la seva vida.»