Mirant cap al cel

El cinema de Wes Anderson pot agradar més o menys, però ningú li pot discutir la seva condició d’autor i la capacitat de ser fidel a un imaginari molt propi. De fet, la única amenaça real de la seva obra és l’esgotament, ja que aquest llenguatge tan personal, de la mateixa manera que ha creat admiradors i detractors, pot acabar imposant-se a les necessitats reals d’una història. És una mica el que sembla passar-li a Asteroid City, presentada al darrer Festival de Canes i segurament el film més suggestivament estrany de la seva filmografia. Transita territoris molt habituals en el director i sempre amb aquest aire d’una obsessiva pulcritud, però a diferència dels seus anteriors treballs va creixent en mala bava i trenca unes quantes regles del joc. Per tant, Anderson s’acaba sortint amb la seva gràcies, en gran mesura, a la complicitat d’un extens i magnífic planter d’intèrprets que inclou Scarlett Johansson, Margot Robbie, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Tilda Swinton. Steve Carell, Adrien Brody, Bryan Cranston, Hope Davis, Jeffrey Wright, Matt Dillon, Maya Hawke, Sophia Lillis, Liev Schreiber, Jeff Goldblum, Rita Wilson, Willem Dafoe i Edward Norton. I tot això en menys d’una hora i tres quarts de durada.

Asteroid City és el clàssic retrat coral d’Anderson, però estèticament portat a un nivell que supera tot el que n’hem vist fins ara. L’acció se situa el 1955, quan un grup d’estudiants d’arreu dels Estats Units i les seves respectives famílies arriba a la ciutat del títol per participar en un concurs escolar dedicat a l’astronomia. El lloc és ideal perquè està situat al mig del desert i permet que l’exercici de mirar cap al cel sigui molt gratificant. Però les famílies allà desplaçades, que ja de per elles mateixes són i tenen un conflicte molt viu, acaben sent testimonis d’un fenomen que promet canviar la humanitat per sempre més. El cineasta juga molt bé a plantejar la pel·lícula com una comèdia coral i després ens aboca a una sèrie de girs cada vegada més críptics que converteixen Asteroid City en una de les experiència més fascinadores de la seva carrera. No és per a tothom ni pretén ser-ho: Anderson sembla haver-la concebut més com a conversa privada amb els seus seguidors que com un producte per portar gent a les sales de cinema. La qual cosa no deixa de caure simpàtica, i més tenint en compte que el director s’ha convertit des de fa anys en un dels pocs marcians en actiu d’una indústria que cada cop és tanca més en ella mateixa. A Asteroid City demostra que encara li queda molt camí per recórrer i que és fidel als seus col·laboradors més propers, com el director de fotografia Robert D. Yeoman o el compositor Alexandre Desplat.