Una feliç excepció

En el trist i adotzenat panorama de l’art, diguem-ne, més inofensiu (mala pintura decorativa que, en el pitjor dels casos, serveix per a desorientar els col·leccionistes inexperts), Frank Jensen representaria una feliç excepció: els seus treballs són coherents amb un tipus d’abstracció lúdica que, gràcies a l’ofici pacient del danès, aconsegueix interpel·lar-nos amb notable eficàcia. Es tracta de superfícies de color vibrant i riques texturitzacions enemigues dels exabruptes als que ens té acostumada l’abstracció més gestual i egocèntrica. Pintures, a més, que es confonen amb l’escultura. O pintura expandida, per més que hagi triomfat la lectura més literal de l’adjectiu: hom parla d’escultura expandida, de pintura expandida o de cinema expandit quan vol subratllar l’absència d’un marc teòric clar o, si ho preferim, l’existència de diferents nivells d’hibridació entre disciplines.