«Let’s do it»/ Enllestim-ho

A primeres hores del matí el reu mor afusellat tal com era la seva voluntat a la presó de Utah. L’asseuen en una cadira. Darrere el respatller hi ha un matalàs i un munt de sacs de sorra. Mans i peus lligats i el cap cobert per una caputxa. Dominus vobiscum... Et cum spiritu tuo. L’alcaid li pregunta si vol dir unes últimes paraules. Let’s do it. Anys més tard Nike s’inspira en la frase per treure el seu Just do it. A uns vint metres d’on es troba qui li queden pocs segons de vida hi ha un plafó amb cinc finestres. De l’interior de cada una treu el nas un canó d’escopeta. Els tiradors s’han tapat les orelles amb cotó fluix. Prémer el gatell engreixarà el seu compte corrent en 10.000 dòlars. Han estat escollits entre centenars de voluntaris. Apunten a un cercle blanc dibuixat al pit del reu. Perquè la mala consciència no els jugui una mala passada un d’ells dispararà una posta. Se sent un tro furibund. Un degoteig de sang taca unes bambes blanques i vermelles que el ja difunt duia sempre a la presó. Com a anècdota, en el seu tòrax es compten cinc forats de bala.

Norman Mailer a La canción del verdugo –recordeu oi?–, igual que Truman Capote a A sang freda, novel·len una realitat descarnada. Si Mailer segueix les passes de Gay Gilmore durant poc més de sis mesos, insistint en la relació amb la seva parella Nicole –novel·la mereixedora d’un Pulitzer–, el germà de Gay, Mikal, a Disparo en el corazón, guardonada amb Los Àngeles Times Book Prize i el National Book Critics Circle Award, dirigeix la mirada a una mare rigorista i a un pare despietat com a martell i escarpa del caràcter de Gilmore.

En un país democràtic que respecti els drets humans i les llibertats civils, però conservi la pena capital, es preserva la capacitat sagrada de tot ciutadà fins i tot en els moments més compromesos de formar part d’una societat de lliure mercat. Què desitja sopar? Quina modalitat d’execució li ve de gust? A l’Estat de Carolina del Sud fins fa poc el reu podia triar entre morir per una descàrrega de 2000 watts a la cadira elèctrica o fer-ho estirat en una llitera per una injecció letal. Els reus escollien la segona opció perquè coneixien les reticències dels laboratoris a subministrar els fàrmacs a les institucions penitenciàries, un contratemps que ha creat llista d’espera. Com a solució en cas que no es disposi de la injecció letal es recorrerà a l’escamot d’afusellament −complagui o no el reu. Gilmore no volgué morir penjat, preferí fer-ho com un soldat.

La pena de mort et mata dues vegades. Definitivament el dia de l’execució. Però d’una manera insidiosa, com la guaita d’un rèptil, quan sents la sentència. L’advocat et dirà que no perdis l’esperança, que queda un llarg camí d’apel·lacions. Qui dies passa anys empeny. Arriba el dia que sents: ens queda el sant pare. Comences a acceptar la mort. Alguns diran que et converteixes en savi perquè les foteses que preocupen els futurs cadàvers han deixat d’importar a qui ja forma part del passat. El dia de l’execució contemples tota la litúrgia des de la platea. Mires els ulls dels qui han esperat aquest moment. Te’n fas càrrec. No s’oblidà Dante Alighieri del cercle dels qui coneixen la seva data de caducitat? Tremolaríeu, lectors, si sabéssiu que us heu de morir el dia del vostre cent quaranta aniversari. Fins ara la mortalitat era una remor que millor no pensar-hi. No era Freud que deia que l’inconscient ignora la mort? Més val així. Si no quin sentit tindria tot plegat! Ni vosaltres tindríeu l’esma de llegir-me ni jo d’haver escrit aquestes línies. En el moment que es posa data a la visita de la dama de blanc, ens cau a sobre la llosa de la mortalitat.