Si ens mirem la vida d’una ciutat com una sèrie d’escalons, la desaparició d’un ciutadà notable pot ser un replà, per aturar-nos a contemplar el seu record. Joan Ribas ha viscut 84 anys a Girona, on ara rep merescudament els reconeixements per diverses aportacions culturals que ens ha llegat. Sis o set dècades enrere és quan va començar tot. Les rereguardes, les resistències, els aprenentatges i les constàncies solíen ser anònimes. Els sempre envanits i adults massa satisfets d’aquella època en deien «coses de joves». Però la vocació de ciutadà, amb diversos escenaris de feina, amb aportacions que un altre dia es fan sòlides, suma i multiplica, enriqueix tant l’anecdotari com la qualitat d’aquell eficaç activisme. No era pas temps d’estridències, aquella llarga postguerra; Joan Ribas es va treballar la personalitat amb serena imaginació, davant les normatives que venien de tots costats. Era època de madurar. A la revista Vida Catòlica s’hi aprenia la lenta reintroducció del català, i moltes coses més. Al setmanari Presència s’hi aprenia a passar la maroma de la censura i a conviure amb diferents colors polítics. A totes les reunions de totes les tendències s’aprenia amistat, apreci d’altres horitzons, canvis que tothom apuntava. Les escales són per pujar: Joan Ribas s’iniciava en el lideratge. Contemplaríem ara, com a exemples, aquells començaments d’Els Pastorets de la Salle, quan tot s’havia de fer ben ajustat a unes severes ordenances que prohibien, per exemple, la presència femenina en els repartiments escènics; i cada petit pas endavant era una atrevida innovació, com va ser aquella de donar el paper de la Marededéu a una germana de dos germans que ja feien Pastorets a la Salle. Després, en un altre àmbit, al setmanari Presència –ja en l’etapa històrica de la direcció de Narcís-Jordi Aragó–, Joan Ribas hi posava el cap i el cor amb una doble participació, al consell de redacció i al consell d’administració, on el tema de l’economia tenia a sobre constantment la duresa d’una vigilància governativa que es convertia en el càstig de les mítiques multes; Joan Ribas signava articles al setmanari i en portava els difícils comptes, i tant per una feina com per l’altra es va posar a buscar més col·laboradors i els va saber trobar excel·lents.

Tot s’havia de temptejar, provar actuacions, copsar crítiques i complicacions que podien caure sobre els àmbits on Joan Ribas tenia una col·laboració, una direcció, un escenari. Anys difícils, ara de mal explicar (i de mal creure). Avui sembla que fan por els començaments, els aprenentatges.

Tothom vol ser a dalt de tot, ja. Però abans d’entaular-se per un àpat, aquells plats han passat per la cuina, per l’elaboració. Joan Ribas va començar jove aquelles elaboracions de les quals ara Girona n’està molt joiosa.

Ara el seu llegat s’ha de fer viu i actiu, alliçonant els joves que hauran de prendre la torxa del civisme, del treball il·lusionant, al camp immens del voluntariat, de la cooperació, tornant a començar sempre si cal, ideant i obrint camins com ha fet sempre Joan Ribas. No ha estat a temps d’escriure les seves memòries, que haurien estat profundament educatives, alliçonadores, amb escenaris divertits, decorats canviants i telons que s’alcen contínuament.

En aquest dies de comiat serà un bàlsam recordar aquell pensament esperançat de Saint-Exupéry: «Només l’esperit, si bufa sobre l’argila, pot crear l’home». Des d’aquest replà de reflexió, la vida continua. Ha de continuar, però, amb desitjos d’una interminable creació. Joan Ribas, moltes gràcies per tot.