Quan era un xaval jugava a futbol durant tardes senceres. Als partits hi arribaven nois de tot arreu de la ciutat. Faltaven anys perquè apareguessin unes Nike, així que encara les sabatilles no deien gaire. Sí que sabíem, per la duresa d’alguns, per les formes de parlar, si venien d’una zona xunga o benestant de la ciutat. Sabíem també de quins equips eren, per les samarretes. Quan jugàvem, totes les nostres diferències s’esborraven. Per un moment, l’esport, que ens unia al darrere d’una pilota, ho aconseguia.

És trist dir-ho, però, tret que un sigui el rei naïf dels il·lusos, un veritable Bambi de la innocència, ja no espero veure que l’esport amalgami les diferències a les Olimpíades. Aquestes, en canvi, estan sempre envoltades de profunds antagonismes.

Tòquio 2020, que finalitzarà avui diumenge quan s’apagui la torxa olímpica, n’ha estat una bona mostra.

Les Olimpíades s’han buidat fa molt temps del seu veritable significat, convertint-se en negoci i espectacle. Però també en un ampli mirall on veure’ns reflectits. Un mirall que diu moltes coses, com que continua la saga d’esportistes enganxats al dopatge, i mesures pal·liatives d’una fluixesa absoluta, vegi’s el cas de Rússia. Aquest mirall diu també que en les competicions es poden palpar el racisme i els abismes socials.

Diu més: ens ensenya estampes de la guerra freda amb atletes que demanen asil. Ens mostra a un Comitè Olímpic Internacional (COI) convertit en un circ ambulant més preocupat pel merxandatge i que les cadenes treguin rèdits. Crítiques a un nedador per estar gras, a una atleta per tirar la tovallola, a una altra per tallar-se els cabells o a Pau Gasol per twitejar en castellà.

Però encara entre tota aquesta foscor, de la qual en som testimonis cada dia, tan humana i tan nostra, Tòquio 2020 també ha estat reflex d’aquell foc que simbolitza la flama. Em quedo amb aquests atletes que, denigrats per raça i aspecte per les grans marques, per no ser «bonics», van seguir picant pedra fins al final. La llum, el foc de Prometeu encarnat en la torxa, continua sent dels que estimen l’esport.

Les Olimpíades són com un enorme i complicat cub de Rubik, que no encaixa mai ni formes ni colors. Perquè la humanitat sempre va ser alguna cosa multiforme.

En el futur, les Olimpíades tenen un repte: recobrar la seva original i profunda simplicitat, aquesta energia que flota i perdura en el meu record d’aquests nois jugant a la pilota. El seu veritable esperit. O desaparèixer per sempre.