Donant el seu suport a la tramitació del projecte de llei dels Pressupostos Generals de l’Estat, ERC ha fet un gran pas cap a la centralitat política dins l’independentisme i, vaticino, dins el catalanisme. Li costarà d’acceptar-ho, però ha fet un pujolià «peix al conve». Protecció del català a la futura llei de l’audiovisual a canvi de no vetar el projecte legislatiu més important de l’any. Important perquè el números ens parlen de la prioritat governamental i de la majoria parlamentària que li dóna suport i important també perquè no seria admissible per a la Unió Europea el retorn (i ves a saber, si la caiguda del govern de Pedro Sánchez) d’una proposta en la qual s’insereixen els fons que ens han d’arribar per posar-nos al dia després de l’arrasament fet per la Covid-19.
Aquesta vegada, el seu portaveu en el Congrés dels Diputats, en Rufián, va pronunciar un discurs fàcil d’entendre a Catalunya sense necessitat d’enviar a la tal Nogueras (JxCat) als lleons, que bé s’ho mereixia atès el contingut de la seva intervenció. D’això se’n diu elegància. L’antònim és cursileria noguerista endemés de mediocritat política i parlamentària. Un gest inútil trobant-se al galliner de l’hemicicle, sota columnes, i sense grup parlamentari propi. Els d’en Puigdemont només volen la confrontació permanent amb l’Estat. Se’ls en fot servir a Catalunya, i encara més a la llengua pròpia del nostre país. Les enquestes, totes, van posant més distància entre ERC i JxCat assenyalant una lenta però constant pujada en intenció de vot a favor dels republicans. Aquest últim detall, tot i trobar-nos lluny qualsevol convocatòria electoral tant a Catalunya com a Espanya, posa de manifest un retorn de l’electorat català cap a una posició d’equidistància respecte dels extrems.
Això pot agradar o no, però sociològicament són faves comptades. Emergeix la calma, la prudència i el bon fer i s’abandona tot viatge cap al no-res. Afegiré que, al meu entendre, és una notícia extraordinària per a una Catalunya que camina enrere des de fa més d’una dècada atropellada per una fantasia que ha provocat el pitjor que li podia passar a un poble com el nostre: partir-lo en dos i confrontar a les parts, sigui a la plaça pública o sigui a les urnes o sigui al Parlament. Mai no ha estat això.
El president Jordi Pujol, en el llibre del periodista i escriptor Vicenç Villatoro de nom Entre el dolor i l’esperança, fa una crida al retrobament tot esmentant l’objectiu i eslògan de l’Assemblea de Catalunya: ésser un sol poble. Aquesta fou una gran aposta dels comunistes, del socialistes, del propi Pujol, i dels sindicats avui majoritaris molt abans de què comencés la Transició. En aquell moment la trencadissa era altament probable, però les esquerres jugaren fort la carta de la unitat i de manera altament admirable el PSUC i CCOO. Són nombrosos els escrits i els discursos del Pujol president abonant aquesta aposta que, al meu entendre, sumada a la reconstrucció del país feta pel PSC i CiU, ni que fos des de la divergència en molts aspectes, varen ser decisius.
Entenc perfectament que a ERC tot allò que li soni a CiU i a pujolisme li faci picor, però avui és l’única força política que pot fer-se amb la centralitat política a Catalunya mitjançant una bona acció de govern i una participació serena i activa en la governabilitat de l’Estat. Mai no ha estat tant a prop de ser l’hereu de l’antic espai de CiU com ara. Els manca, però, certa gosadia: aquella que comença per no tenir dos discursos –el republicà/independentista i el de partit de govern equivalent a partit en el qual es pot confiar– i que acaba per fer el que recentment li han fet a l’embogit marquès de Waterloo: absentar-se de la convocatòria per a la constitució del Consell de la República.
I un apunt final: a pocs metres de l’entrada de Figueres per l’antiga N-II, avui avinguda Salvador Dalí, a mà dreta, s’hi pot llegir una triple pintada que afirma rotundament que «No som República». És el més encertat de tots els graffitis que es poden trobar a la capital de l’Alt Empordà. Saben perquè? Doncs perquè diu la veritat.
