Parlem dels nostres rius

Sovint els rius de tot el món són objecte de notícia tràgica per ser protagonistes de calamitats derivades del canvi climàtic. Tenir un riu a la vora serà sempre un agredolç: ser-hi amic, però prevenir-te’n alhora. S’escauria que un riu avisés com fa el llibre de l’Apocalipsi: «si no vetlles, vindré com un lladre». Ve a ser el mateix toc d’atenció d’aquell final de l’òpera Turandot: Nessun dorma, que ningú dormi.

En temps antic, el comte d’Empúries Ponç Hug va fer canviar el curs del Ter; més tard el rei Jaume II el volia retornar al seu llit antic. Tot un recordatori que els nostres rius van lligats a la vida. Als anys 60, amb motiu d’unes eleccions de «procuradores a Cortes de Representación Familiar» els candidats gironins es comprometien: Joan Botanch, Narcís de Carreras, Joan de Llobet, anunciaven que a les Corts treballarien pel retorn del Ter a Girona, el riu que ha de pertànyer únicament a les terres gironines. Un article de l’enginyer J. M. Noguera Sabater ja expressava el dramatisme en el seu títol: El Ter ya desemboca en Barcelona.

Actualment, tant de bo que totes les autoritats que actuen a les comarques gironines haguessin llegit i meditat com cal el llibre de Joan Gaya El Ter. Dits i fets del transvasament.

Aquestes terres varen viure dues construccions que feien patir: una, l’obra de la presa de Susqueda en forma de clova d’ou; i l’altra, la polèmica sobre la seva seguretat. Ara ja fa més de cinquanta anys que es va inaugurar la presa, que fa i ha fet de guardiola de moltes inundacions que s’haurien sofert aigües avall.

I aquesta distància en el temps permet calibrar amb serenitat algun detall de la gravetat de la polèmica ja vella; per exemple, l’enginyer de camins, canals i ports, Benito Izquierdo Carnero contra el seu col.lega Pere Duran Farell: «De seguir adelante en la obra de Susqueda, si se derrumba no tendrías vida bastante para ni en toda ella y con los brazos en cruz poder salvar tu alma del castigo infernal».

Se n’havia parlat molt. dels nostres rius. Històricament feien parlar: al barri gironí del Pont Major hi ha un cruel recordatori gravat a la pedra: el dia 3 de novembre de l’any 1617 el nivell de l’aiguat va ser de 3,20 metres. I no val a dir que allò eren desgràcies del temps antic. La gent gran és testimoni d’incomptables inundacions que quan es produeixen són la ruïna total del comerç del Barri Vell de Girona. A la dècada dels setanta es va parlar molt del riu Onyar: es preveia la construcció d’una presa «de laminació» a les proximitats de la Creueta, projecte que no va ser acceptat per l’Ajuntament de Girona; més tard, un altre projecte volia situar la presa a terres de Fornells de la Selva, però també va ser refusada la proposta. Han passat 50 anys i aquell tram de l’Onyar no ha vist cap acció defensiva. Estem parlant de l’Onyar, però no ens oblidéssim dels seus tributaris, que no acostumen a sortir als mapes, com el Galligants, al qual una vegetació espontània (anava a dir criminal ) li ha obturat la seva ja estreta desembocadura; i el petit Gornau, que per baixar de Montilivi tindria treballs a circular per entremig d’una urbanització que es toca amb una altra.

«L’ aigua se’n va, però el riu és el mateix», diu un poeta, tot donant peu a pensaments ben diversos, com acostumen a suggerir les metàfores dels poetes. Quedem-nos en què el riu és el mateix. Els nostres rius tenen la seva personalitat, una força irresistible i que actualment –amb el canvi climàtic que tenim al damunt– es deixa veure amb tota la seva gravetat arreu del món. A Girona hauríem de parlar dels rius.