Ala llarga postguerra a Catalunya es vivia, dintre del possible, unes sensacions de compàs d’espera, moments amb signes de represa, que encara era lluny. És bo de fer-ne memòria, com per mantenir la creença en totes les possibles renaixences. Llavors, en el mantenir el sentiment de continuïtat hi tenia bona part el costumisme català, i aquest tema tenia un nom propi amb autoritat: Joan Amades i Gelats. És un nom i un reconeixement que bé es podria afirmar ha crescut universalment.

Joan Amades va publicar en català la seva obra El Pessebre, l’any 1946; l’èxit d’aquella edició es pot determinar puntualment: va aparèixer el dia de Nadal i el dia de Reis ja s’havia exhaurit. El llibre donava la definició de pessebre, que encara ningú havia escrit; la seva claredat mereix ser recordada perquè sempre pot haver-hi alguna confusió; diu Amades que «pessebre és la representació plàstica del naixement de Jesús mitjançant la disposició d’un paisatge vist de manera panoràmica, amb diversitat de figures. Tota altra figuració de l’adveniment de Jesús, en pintura, rajola, vidrieria o altres manifestacions artístiques, no pot ser qualificada de pessebre.»

Aquesta tan senzilla definició va ser assumida i aprovada per unanimitat en el II Congrés Pessebrístic Internacional celebrat a Roma l’any 1955. Més tard, l’any 1959 –amb la cultura catalana encara a l’amagatall– Joan Amades amplia el seu llibre, editorial Aedos li publica, i surt una obra de 500 pàgines que representa, primer, una llum esplèndida per les esperances d’editar en català, i després perquè El Pessebre és l’obra més completa que s’ha fet sobre el costum nadalenc. Joan Amades, figura perdurable.

El llibre fa una referència històrica al possible origen del pessebre que –en síntesi– vindria de l’antic «drama sagrat», unes representacions que s’havien fet a l’interior dels temples amb textos, cants i balls; més tard, a causa dels aldarulls i desordres de disciplina per part dels actuants, es varen substituir les persones per figures i ornamentacions que els representaven; així és com les celebracions varen anar prenen la forma plàstica; després les representacions varen sortir dels temples per anar a la plaça pública, ja amb figures o escultures. En aquesta evolució és quan s’arriba a les figures de pessebre.

El llibre de Joan Amades dedica moltes pàgines a la descripció de les figures de pessebre, que les generacions actuals hem vist com a clàssiques: el pastor, el flabiolaire, la filadora, l’home que llaura, etc., fins a descriure una trentena de figures de pessebre. Una d’elles és especial, «l’home que fa les seves feines» i li dedica aquesta puntualització: «La gent deia que la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent, i la tranquil·litat de cos i ànima que cal per a fer el pessebre. Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura.» I en el paràgraf següent també hi ha una advertència: «Es tenia molt de compte a situar aquesta figura en un indret que de cap manera no pogués ser vist des de la cova, car era tingut com un desvergonyiment que la Sagrada Família hagués hagut de presenciar aquella escena.»