A la història de pobles i nacions sempre hi ha capítols anteriors que cal recordar; models de tenacitat diversa, referènices per a la bona memòria. Un d’aquests capítols anteriors referents a Catalunya va ser a l’època de la postguerra civil, una molt especial aportació a la supervivència de la cultura catalana.

Vivien a Prada (Conflent) dos exiliats il.lustres, Pau Casals i Joan Alavedra, des de l’any 1939. L’escriptor Joan Alavedra va escriure un Poema del Pessebre, premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Perpinyà, el 1943. L’escriptor va deixar llegir el poema a Pau Casals, qui es va engrescar a posar-hi música. Així va néixer la peça oratori El Pessebre.

La composició musical de Pau Casals no va ser una obra lleugera sinó treballada durant anys, que un exili disposa de molt de temps; cada Nadal oferia als amics de Prada una audició de noves parts de l’oratori. Explica Joan Alavedra en el seu llibre que Pau Casals va posar una especial dedicació en el moment del «cor dels camells», precisa metàfora de l’exili: «quan s’acabarà tan llarg caminar per terres estranyes…»

La primera audició completa d’El Pessebre va ser a l’església de Prada, un dia de Nadal amb molta neu i molta intimitat. L’estrena oficial va ser a Acapulco (Mèxic) el 1960. Pau Casals va escollir aquella ciutat com un homentage als exiliats perquè «és el lloc del món on hi ha més catalans després de Catalunya». L’estrena a Acapulco va ser memorable: un amfiteatre amb 3.000 seients es va omplir i 2.000 persones més no varen poder entrar. A partir d’aquella històrica estrena El Pessebre i el seu significat varen emprendre un llarg camí. Entre els anys 1960 i 1966 l’oratori El Pessebre va tenir 23 audicions a diversos llocs significatius, on es conjuntaven motius geogràfics i històrics amb el missatge de pau intrínsec a l’obra literària i musical, la personalitat de Pau Casals, ja símbol de la lluita pels Drets Humans, i s’acumulava també la vivència personal dels propis dos autors, ambaixadors d’una catalanitat que treballava a fons des de l’exili. Els llocs significatius varen ser el Partenó d’Atenes, on va néixer la democràcia clàssica; Berlín, a davant del Mur de la Vergonya; Florència, pel seu honor de ser capital del Renaixement; Assís, per ser l’origen del primer pessebre, el de Sant Francesc. Recordar també que Assís va tenir un accent encara més especial perquè el cant va anar a càrrec de l’Orfeó Català, amb 150 veus i el cor infantil. Altres audicions es varen fer a San Francisco de Califòrnia, San Juan de Puerto Rico, Tolosa de Llenguadoc, Xicago, Florida, Filadèlfia, Londres, Nova Orleans, Buenos Aires, Washington, Budapest, Pittsburg, Búfalo i Sant Miquel de Cuixà. El recorregut d’El Pessebre va viure una circumstància universal: va ser el 24 d’octubre del 1963 amb una audició a la sala de l’Assemblea General de l’ONU, a Nova York, amb 2.500 oients. Després de l’audició, el secretari general de l’ONU, llavores senyor U Thant , va dir que «avui el Pessebre ha penetrat en el cor del món». Els anys 1967 i 1968 es va escoltar a Barcelona El Pessebre interpretat per l’Orfeó Català, al Palau de la Música.

Ara podem obrir una pregunta, com a conseqüència dels paràgrafs anteriors: què s’ha fet d’aquell oratori El Pessebre? Certament, TV3 té un gran documental sobre el tema (és a dir, l’obra, el missatge, la propagació universal), titulat Un poema a l’exili, que és massa ben guardat. Però més decididament el que cal demanar és l’audició en viu, que una obra amb tanta significació pugui tornar a sortir plenament, amb la seva forta exemplaritat. Una deixadesa així, de mig segle, és molt significativa.