Ens llevem a trenc d’alba, quan les estrelles del firmament acluquen els ulls encegades per la mirada del poble treballador. La neu blanca amputa els nostres peus i ens recorda que hem de ser humils com una gota de rosada. Una gota de rosada seria insignificant sense la veu del nostres poetes. Tenim els ulls clavats en el nostre pare. En escoltar «som-hi!» el meu germà toca els platerets amb tapes de paella, el pare colpeja la planxa de llautó que penja d’un arbre amb un bastó, la mare pica la paella amb un morter i un servidor xiscla. Xisclo tan fort com puc fins a deixar exhaustes les cordes vocals. És un xiscle eixordador que em surt de les entranyes. Els pardals s’inquieten i comencen a saltar de branca en branca. Embogits busquen aixopluc en un altre arbre, però de poc els serveix. La piuladissa uns minuts abans insolent, s’ha convertit en lament que presagia la capitulació. Als nostres peus tenim els enemics del poble amb el seu aleteig espasmòdic. És el moment d’enllestir la feina. Agafem pals i pales i donem als sabotejadors de collites, el que es mereixen. Els colpegem i esclafem sense pietat. Ho fem fins que es fa un silenci que... Anava a dir que glaça l’ànima, però a l’escola ens han dit que l’ànima és cosa d’imperialistes i burgesos. Es fa el silenci i punt. La neu blanca ara és d’un vermell rutilant com la nostra senyera.

Cada setmana s’acosta l’encarregat i s’emporta la saca. Transcorregut un temps no puc evitar –a pesar la meva fe en el Gran Timoner– que em pessigui un dubte. Tot i els milers de pardals que exterminem, la fam persisteix. No són els pardals els depredadors de les llagostes? No són les llagostes les que fan malbé les collites d’arròs? El pare es mira la mare i deixa caure els ulls sobre el plat. És analfabet, però sap exactament els grans d’arròs que toca a repartir.

En la dècada dels seixanta en «El gran salt endavant», Mao declarà els pardals com la quarta plaga –enrere quedaven la dels mosquits, la de les mosques i la de les rates. La raó era que els pardals feien malbé les collites. Sense pardals la població de llagostes augmentà de forma exponencial a costa d’uns trenta milions de xinesos que moriren de fam. Discretament Xina demanà a la Unió Soviètica que li enviessin a corra cuita 200.000 pardals (Chang i Halliday: Mao pàg. 449).

El ridícul és senyal d’identitat de les dictadures. Parlaríem directament de comicitat si no fos perquè el deliri dels dictadors provoca un descens notable de la demografia del país. Mentre Mao i Stalin es tenyien les mans de sang els joves estudiants de molts països occidentals mataven les hores en assemblea presidida per l’esperit del parell de sàtrapes. Aquells joves, que volien canviar el món, que llegien El Llibre Roig de Mao i que dormien sota la mirada airada del Che Guevara, no tingueren en compte a George Orwell quan deia que no s’implanta una dictadura per salvar una revolució, sinó que es fa una revolució per implantar una dictadura.

Els pardals com enemics del poble em recorda –sense punt de comparació, però– la iniciativa del consistori de Figueres fa anys d’eliminar a trets els estornells que poblaven els plataners de la Rambla i els pins del Parc Bosc Municipal. Es convocà als caçadors locals al parc perquè mostressin el que sabien fer. Sí, en mataren un bon grapat. Els dies següents però, milers d’estornells formaven les seves coreografies d’arabescos sota el cel de la ciutat. Podria ser una metàfora del que es viu en una estat totalitari. Sempre queda un nucli de resistència que davant un descuit o la liquidació del règim experimenta un ressorgiment com l’Au Fènix.