Surt a la tertúlia una dada ben contundent, que la brossa recollida a Barcelona durant un mes faria una pila llarga com totes les Rambles d’aquella ciutat, amb una alçària de set metres. Allà mateix un altre de la colla diu que li sembla haver escoltat que en lloc de set metres varen dir setanta. I s’acorda deixar-ho estar, que tot és possible i que aquest tema ja fa pudor, i que el món continuarà rodant. I és que la civilització actual en té un feix, amb els residus; ja es pot parlar d’un homo continitoris, com una encarnació de la paciència de l’homo sapiens.

Deurà ser un tema etern, que en moments donats va rebufant: separeu el vidre, alerta amb les bosses de plàstic, les piles gastades, cap aquí, les espines de peix blau, cap allà; un dia es va inventar la paraula reciclatge, que ve a ser un pont entre utilització i consum, aprofitament, neteja de consciències, si es vòl.

Quan es va començar a parlar de reciclar feia goig aquella frase de fabricar paper «sen-se-ta-llar-ni-un-ar-bre». I es rescatava el record i l’exemple dels bons mestres de cuina que sempre aprofiten els sobrants i en fan filigranes. Al principi de la novetat del reciclar podem recordar que uns promesos enviaven la participació del seu casament amb paper reciclat –i ho proclamaven, que era reciclat, amb lletra gairebé més gran que els seus propis noms– i el text de la participació deia que els nuvis es reciclarien tal dia.

Els residus, tant els industrials com els urbans, són toros que cal agafar per les banyes. Embesteixen massa. I els usuaris dels contenidors més familiars només som les anelles finals d’una cadena que fa basarda. No som culpables del problema de la producció, ens ho volen encolomar. A les esferes superiors hi ha una immensa tasca a fer sobre els productors de tot allò que si no fa un servei precís i imprescindible, ja no hauria d’arribar al taulell de venda. Embolcallem amb plàstic perquè ens ofereixen plàstic, de la mateixa manera que setanta anys endarrera tiràvem insecticida DDT contra els bitxos perquè ens venien DDT; i quan va desaparèixer aquell insecticida tampoc no es va enfonsar el món.

El problema de tractament i eliminació de deixalles i parentela és greu i potser en creixement, tota vegada que està augmentant el nerviosisme que genera. La creació dels grans abocadors genera tensió, tanta com el seu trasllat o tancament, amb conseqüències que es perllonguen amb mala maror. Quan es parla del final de la vida putrefacta d’un abocador de deixalles fa pensar en aquell títol d’una pel·lícula que al temps de l’españolada es va dedicar a doña Inés de Castro : «Reinar después de morir».

Però si l’existència i la supervivència de coses que inevitablement s’han de convertir en deixalles, si tot allò ens perjudica i ens fa nosa, algú hauria de repensar costums i rutines, normes i disposicions ben concretes: si és un problema la presència de tants residus i derivats, una solució seria no crear-ne tants. Per posar un exemple: quan comprem mitja dotzena d’ous ens la venen junt amb un protector de plàstic i un embolcall de cartró que –arribant a casa– van ambdós directament al contenidor. I els havíem pagat. En aquests moments les nostres mares i àvies s’hi farien un tip de riure. Millor, de plorar.

Els de baix de tot som l’eterna obediència. Que s’ha d’anar a deixar la bossa amb una targeta informàtica, personal, per a obrir el contenidor ? Doncs anem-hi. Però, si us plau, que les diverses administracions i poders facin hores extres per estudiar el fre a tanta desfermada producció de coses inútils i, per tant, perilloses, que obliguen a anar fabricant camions i contenidors cars i sofisticats. Això sí, de tots colors, de disseny.